La terminologia del teu poble. El cas de rajola

L’estudi de la terminologia, o la incorporació de noves unitats a la llengua, se sol associar sovint amb noves tecnologies, disciplines altament especialitzades o a com ens ho fem davant d’un neologisme que és fill de l’espontaneïtat de l’anglès. Aspectes com la variació sembla que costen d’encaixar en una disciplina que cerca la normalització, la univocitat entre una denominació i un concepte.

Darrerament, aquesta porta que tenia tancada la variació comença a mostrar símptomes de canvi. Dos exemples: la incorporació al TERMCAT de dos assessors, M. Josep Cuenca i Ramon Sistac, per a tractar qüestions de geosinonímia. D’altra banda, fa poc que la SCATERM va organitzar unes jornades ben suggeridores sobre la variació, diguem no tant semàntica com pragmàtica, o de connotació dels termes quan no són innocents i es trien de manera intencionada.

La variació és més evident quan la branca de la qual volem seleccionar la terminologia toca tangencialment o de ple algun ofici o art tradicionals. Ací les unitats lèxiques no ens vénen de l’abstracció, sinó que en la llengua espontània dels usuaris mateix ja hi ha aquelles unitats terminològiques. Des del punt de vista dels professionals que s’hi dediquen, ja tenen feta la part de «postproducció»: no cal fer un seguiment de quin grau d’ús tenen els termes perquè de fet ja s’utilitzen espontàniament. Alguns casos hi ha, això sí, en què l’ús del terme espontani no es correspon amb l’adequat a la normativa, bé perquè és un localisme, perquè és un castellanisme o perquè té alguna incorrecció o canvi fonètic.

042-maoConcretem-ho més i anem al tema central de l’article. Ens situem en l’àmbit temàtic de la construcció, com sabem amb terminologia abundantíssima i ben treballada pel que fa al català. Una obra excel·lent és el Diccionari visual de la construcció. Concretem-ho encara més. Dos elements tan bàsics com són el que en castellà en diuen ladrillo i baldosa [cerámica] tenen en la nostra llengua més variació del que hom podria pensar d’entrada. De fet, la sensació que teníem abans d’escriure aquest article és que a tots els pobles valencians anomenaven rajola/rajol al primer, i taulell al segon. I simplificàvem la realitat pensant que al Principat en deien en general maó/totxo i rajola.

El primer pas, abans d’afirmar la distribució territorial de les variants, ha estat constatar-les amb una enquesta amb els conceptes com a imatges per a no condicionar (http://goo.gl/qRgZOr). Els resultats són sorprenents (http://goo.gl/eC7B6K) i fins i tot hi ha casos com el de Pego (Marina Alta) en què el terme popular és blic (un anglicisme a partir de brick).

Farem en primer lloc gramàtica descriptiva, és a dir, no emetre judicis de si és més o menys normatiu o adequat. Ho compararem amb el que diuen els diccionaris normatius i algun de descriptiu, i al final del procés farem una proposta per a la normalització dels termes, que inclou una voluntat de convergència dialectal.

Anem per feina. El punt de partida d’aquest article, el que ens ha cridat l’atenció des del punt de vista lingüístic, és com, grosso modo, al Principat s’anomena maó/totxo al que els valencians anomenem majoritàriament rajola/rajol. En canvi, al Principat —i ignoràvem que també a molts pobles valencians—, rajola és la ‘Peça de ceràmica… per a fer parets o per a cobrir paviments’ (Diccionari normatiu valencià, AVL, s. v. taulell).

Quin pot ser l’origen d’anomenar rajola dos elements constructius de formes tan diferents i per a utilitats l’una purament constructiva i l’altra de cobriment? Fem un salt enrere per a trobar-ne la resposta. Fins quasi el segle XX, els materials bàsics eren els que hi havia propers al lloc de construcció. Sí que és veritat que antigament es feia ús del maó/rajola, primer sense coure i més avant cuit, cosa que el feia més durador. En el cas dels maons/rajoles, la clau és que, per entendre’ns, no eren gruixuts com els actuals, sinó relativament plans, com avui dia seria una rajola/taulell ceràmics per al paviment.

La clau de la «confusió», o més ben dit, d’anomenar rajola els dos objectes que en castellà diuen ladrillo i baldosa és perquè des de l’origen era una peça universal, que servia «per a fer paviments, parets, pilars, voltes, etc.». Així ho diu la que considerem l’obra de referència en el lèxic de la construcció: Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció, de Miquel Fullana (Editorial Moll).

Comprovem què en diuen els diccionaris. Sembla que confirmen la nostra explicació. Tant el DIEC2 com el de l’Enciclopèdia Catalana, en l’entrada rajola/rajol tenen com a primera definició l’ús com a paviment o per a les parets; i una de les accepcions ho defineix com a ‘Maó prim’. Ara anem al Diccionari normatiu valencià, de l’AVL. Diu el mateix, però des de la perspectiva valenciana: rajola/rajol té com a primera accepció la ‘Peça d’argila secada i cuita per a fer parets…’; i com a accepció secundària ens remet a taulell, en el sentit de ‘Peça de ceràmica, generalment quadrada i amb esmalt vidriat […] per a fer paviments o per a cobrir parets’.

L’origen de rajola (potser per metàtesi de l’àrab aljura) és en definitiva una peça de relativament poc gruix. Tingueu en compte que el terme castellà rajuela va en aquesta línia: «Piedra delgada y sin labrar que se emplea en obras de poca importancia y esmero» (DRAE). I tenim indicis que rayuela, el joc que nosaltres diem sambori, xarranca o xinga, entre d’altres, rep el nom de la pedra plana amb què s’hi juga. El mateix diccionari de la RAE marca l’origen de rajuela en raja, que té com a accepcions ‘Hendidura, abertura o quiebra de algo’, cosa que suggereix la tècnica emprada per a extraure les lloses de la roca natural.

Altres diccionaris ens confirmen la confluència de significats. El Diccionari llatí-català de Columna en l’entrada lăter, lăteris té en català tant maó com rajola. I quan consultem l’etimològic de Coromines, en una remissió a Nebrija (any 1500) ens fa saber que en castellà antic també hi havia la dualitat de «ladrillo de barro cocido: later lateris» i «ladrillado suelo: pauimentum latericium» (http://goo.gl/1wFfvp).

Tria de variants per a l’ús terminològic

Per tant, una vegada hem fet la consulta de les variants dialectals i després d’haver constatat l’origen polisèmic de rajola, volem suggerir quines formes considerem preferents a l’hora de normalitzar aquests termes.

Per a referir-nos a la peça que s’utilitza com a paviment o per a cobrir les parets veiem com a denominació principal rajola. És la més usada, manté el tret original de peça plana, i la trobem tant a Igualada com a Barcelona, Pego, Callosa d’en Sarrià, o Palma. Com a sinònim complementari, taulell. Aquesta forma també està molt estesa en els pobles valencians: Puçol, el Cabanyal, Carcaixent, Vallada, Tavernes de la Valldigna, etc. Caldria establir un debat de si la principal pot ser taulell ceràmic, que és la que utilitzen els fabricants a la zona de Castelló i és tècnicament precisa.

Si parlem de les peces decoratives que veiem en parets, especialment del bany o de la cuina, o simplement decoratives, proposem manisa. En el parlar espontani trobem que en l’enquesta diuen manisa/maniseta a Serra, Tavernes Blanques, Banyeres, Alcoi, Callosa d’en Sarrià, Sant Joan, etc. És un terme que no entra en conflicte amb cap altre, aporta matisos a la llengua i és tradicional, fins al punt que a Alcoi i altres poblacions tenim el verb emmanisar. Ve de la tradició ceràmica de Manises.

Per a l’acció de cobrir amb peces el paviment o les parets, per transparència semàntica i per l’avantatge de derivar una paraula de la mateixa família, proposem enrajolar (format per parasíntesi). És la forma habitual a pobles com Sant Joan, Palma o el Prat de Llobregat. Com a sinònim complementari, per l’ús estès i com a derivat de l’altre sinònim complementari, entaulellar (que segueix la família de taulell). Descartaríem per a la fitxa terminològica xapar. Tot i que és una paraula viva i correcta normativament, no té la precisió que demana un terme, ja que xapa no és equivalent a rajola/taulell, perquè fa referència a una placa prima de metall o altres materials.

El quid de la qüestió és com anomenem la peça per a construir parets, el que en castellà diuen ladrillo. Maó seria una de les formes principals, sens dubte, ja que té la precisió que demana el terme, no entra en conflicte amb cap altra denominació i té un ús estès i consolidat pels diccionaris normatius. Totxo la consideraríem vàlida en un llenguatge estàndard; però no com a genèric, ja que sembla que si filem prim, és un tipus de maó (massís, o de tants centímetres de gruix, etc.). Pel que fa a rajola, en un diccionari terminològic no seria desitjable que fóra denominació principal, ja que entra en conflicte amb la proposta de rajola com a paviment. Una solució possible, i viva als nostres pobles (Alcoi, Sant Joan), és utilitzar el masculí rajol (que molts parlants alternen naturalment, no de manera sistemàtica, amb rajola) com a sinònim complementari de la principal maó.

I finalment, una valoració. Hem pretès fer una aportació limitada, conscients que falten zones de domini lingüístic per a constatar (comarques de Castelló, aprofundir en les Illes, etc.). Ens agradaria que s’obrira un debat al voltant d’aquests termes, i qualsevol aportació serà benvinguda.

Ricard Ferrer Sarió (Servei de Llengües i Cultura, Universitat d’Alacant)
Enric Barba Casanovas (Departament d’Edificació i Urbanisme, Universitat d’Alacant)

Què se’n sap del chemobox?

A diverses universitats catalanes i altres organismes s’usa l’expressió chemobox o chemo-box per referir-se a uns recipients o contenidors de color groc i de dimensions més aviat reduïdes (entre 1 i 10 litres de capacitat) destinats a dipositar-hi especialment objectes tallants o punxants contaminats amb productes biològics. Se’n parla a la UB, a la UAB, a la UPC o a l’Agència de Salut Pública de Catalunya.

041-chemoboxNo és una denominació gaire abundant, però apareix aquí i allà, i no se n’acaba de saber l’origen. Sembla clar que es tracta d’un mot format a partir del formant anglès chemo– (equivalent al català quimio-) i el mot box ‘capsa’. La formació fa pensar que es tracta d’un recipient destinat als residus químics; però, com hem vist, en els nostres laboratoris s’usa per a objectes punxants contaminats amb productes biològics.

Tot i que podem trobar aquest mot en textos en anglès, és especialment usat en neerlandès. De fet, la Wikipedia en neerlandès és l’única que inclou l’entrada chemobox. També s’ha trobat un document de l’Ajuntament d’Eindhoven (Països Baixos) en què es diu explícitament que és un terme neerlandès («You can collect small hazardous waste in your chemical wastecontainer (chemobox in Dutch) or, if you do not have one, in another suitable container»). Possiblement, doncs, el mot es va crear als Països Baixos, encara que es fes amb formants anglesos.

Pel que es desprèn de la documentació recopilada, sembla que als Països Baixos els chemoboxs (o chemoboxes, si mantenim la forma de plural anglesa) són contenidors hermètics que les autoritats van començar a distribuir als ciutadans durant la dècada de 1980 perquè s’hi dipositessin klein chemisch afval, és a dir, objectes o productes contaminants d’origen domèstic i generalment de petites dimensions. Els residus que s’hi llencen són piles, bombetes, fluorescents, pesticides, insecticides, medicaments, termòmetres, agulles, pintura, vernís, aiguarràs i altres residus de bricolatge, reveladors i fixadors fotogràfics, bateries de cotxe, gasolina, oli de motor i líquid de fre, entre d’altres.

Fora d’això, no s’ha trobat més informació sobre el possible origen de la paraula. Ni s’ha trobat cap indici que es tracti d’una marca registrada. És un misteri, doncs, com ha arribat aquesta denominació als nostres laboratoris i ha passat a designar un recipient per a un ús tan específic. En molts documents, no apareix aquest nom, però no n’hi ha cap de substitutiu, sinó simplement expressions descriptives: contenidor groc, contenidor rígid, envàs imperforable, envasos reglamentaris resistents a la punció, etc.

Vist tot això, sembla que és preferible evitar aquesta denominació, perquè és un manlleu (de no se sap ben bé quina procedència) i perquè el nom no s’ajusta a la cosa (per tant, no té sentit intentar fer-ne una adaptació). A més, tampoc no se’n fa un ús universal que en justifiqui l’adopció. Potser no ens havíem trobat mai amb un cas com aquest, en què s’haurà de desaconsellar l’ús d’un terme sense saber ben bé d’on ha sortit.

Xènia Giménez Galiano (estudiant en pràctiques de la UPF)
Àngels Egea (Serveis Lingüístics de la UB)

Imaginari

041-imaginariEl Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) recull el mot imaginari -ària només com a adjectiu, amb la definició «Que no existeix sinó en la imaginació», i, com a exemple, afegeix Un món imaginari. Tanmateix, a l’Observatori de Neologia fa temps que s’ha documentat el mot imaginari com a nom masculí. La primera documentació data de l’any 1997, i des d’aleshores s’ha anat recollint d’una manera constant en diaris, en revistes i en programes de ràdio.

«El seu anecdotari retorn a l’imaginari balear tancava un cercle que ara delimitaran discogràficament amb la seva primera gravació en directe.» [El Periódico, 12/02/1999]

«Cal treure de l’imaginari col·lectiu la tòpica i perversa visió de domini de Catalunya sobre el País Valencià.» [Ara, 26/02/2012]

«Aquest eix temàtic busca explorar els nombrosos creuaments de camins entre la   videocreació i la música, emfatitzant les maneres en què es retroalimenten i el seu impacte en l’imaginari col·lectiu.» [Time Out Barcelona, 16/05/2013]

Els exemples permeten observar que imaginari, per un procés de conversió, actua com a substantiu i que sovint és la base de sintagmes prou lexicalitzats com imaginari col·lectiu. En el DIEC2 trobem exemples nombrosos de conversions com la d’imaginari: aviari -ària o dentari -ària (adjectiu i masculí). En aquests casos, l’adjectiu fa referència als ocells i a les dents, respectivament, mentre que el mot com a nom masculí adopta un significat més específic: el primer, en agricultura, ‘Instal·lació adequada per a la cria i observació d’ocells’ i, el segon, en zoologia, ‘Os del maxil·lar inferior […]’.

Pel que fa al significat de imaginari, tal com recull el Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española (DRAE) en l’avanç de la 23a ed., es distingeixen tres accepcions diferenciades:

  • ‘Imatge que un grup social, un país o una època té de si mateixos o d’alguna de les seves característiques essencials’.

«El diumenge dia 23 serà el torn del correfoc, una delirant invasió de dracs, dimonis i altres bèsties de foc del nostre imaginari als carrers més significatius de la ciutat.» [Tot Claror, 01/10/2001]

  • ‘Conjunt d’elements simbòlics i conceptuals d’un autor, escola o tradició’.

«L’espectacle conté l’imaginari de l’autor –a qui va encantar el llibre–, els seus personatges i petits detalls com els invents del professor Bacterio o el seu dolent més clàssic, que és Todoquisque, diu Martín.» [Teatre BCN, 01/09/2008]

  • ‘Imatge simbòlica a partir de la qual es desenvolupa una representació mental’ (àmbit de la psicologia).

«A partir d’aquesta idea, vehicula tot el seu imaginari emocional cedint perillosament a la nostàlgia i imposant els recursos estilístics en els poemes més acabats.» [Avui, 12/06/1997]

 

En castellà, aquest neologisme es va documentar per primera vegada a l’Observatori uns quants anys més tard que en català, el 2003, i també s’ha recollit de manera constant fins que ha entrat al DRAE. Si consultem els diccionaris d’altres llengües romàniques com el francès o l’italià, podem observar que ja recullen aquest canvi de categoria gramatical. Pel que fa al francès, Le Petit Robert de la langue française i Le Trésor de la langue française informatisé el documenten, i en italià, també està registrat tant en Dizionario della lingua italiana de Sabatini i Coletti com en el Grande dizionario Hoepli italiano di Aldo Gabrielli.

Després de mostrar aspectes clau per a la incorporació d’un mot o accepció nous en una obra lexicogràfica, com la freqüència i l’estabilitat de l’ús, així com el tipus de formació i la correlació en d’altres llengües, pensem que és pertinent que aquest mot figuri no només en el nostre imaginari, sinó també en les obres lexicogràfiques.

Elisabet Llopart Saumell
Observatori de Neologia

Un adjectiu reconeixible però no normatiu

040-reconeixibleEl Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) recull dues formes adjectives relacionades amb el verb reconèixer. D’una banda, tenim reconeixedor a, un adjectiu format amb el sufix –dor que fa referència tant a aquell ‘que reconeix o examina’ com al fet de ser ‘susceptible d’ésser reconegut’. De l’altra, recognoscible (l’entrada del qual ens remet a la segona accepció de reconeixedor), format a partir de cognoscible, un cultisme pres directament del llatí.

Tanmateix, sembla que aquestes dues solucions no són prou satisfactòries, ja que els parlants catalans n’han afegit una altra: reconeixible. El procés de formació que ha seguit aquest adjectiu és propi del català: al verb reconèixer se li ha afegit el sufix –ble, que expressa possibilitat, i els uneix la vocal temàtica –i-, pròpia dels verbs de la segona conjugació que es combinen amb aquest sufix passiu, tan productiu sincrònicament. En la llengua catalana hi ha altres verbs, caracteritzats pel fet de ser transitius o intransitius amb un argument intern tema, que han seguit aquest mateix procés d’adjectivació, com ara beure bevible, vendre vendible, témer temible. Pel que fa a la forma negativa, tant la forma d’origen culte com la detectada en l’ús, afegeixen el prefix in– (amb l’al·lomorf ir-), i formen així els mots no recollits al diccionari irrecognoscible i irreconeixible.

El Diccionari català-valencià-balear documenta l’ús de reconeixible a Víctor Català, i n’indica la confluència amb l’adjectiu castellà reconocible (que segueix el patró regular), fet que pot haver reforçat l’èxit de la forma en català. L’adjectiu reconeixible es recull per primera vegada a l’Observatori de Neologia el 1995, mentre que irreconeixible ja havia aparegut el 1990. La major part dels exemples de tots dos adjectius es concentren a partir del 2008. Vegem-ne uns quants usos:

«Per a Suïssa, adoptar el nom de Elvetia en segells i monedes no és cap problema ja que és un nom fàcilment reconeixible per a tothom d’arreu del món, ja que CH (Confederació Helvètica) és el distintiu internacional i el nom del país.» [El Temps, 20/01/1997]

«Bé, sóc conscient que la redacció d’aquests articles s’allunya del llenguatge habitual d’una Constitució, però té l’avantatge que com a mínim no sembla córrer perill que li passin el ribot fins [a] deixar-lo irreconeixible.» [El Periódico, 02/05/2010]

«El director de la venda, Simon Shaw, va declarar llavors a EFE que el quadro del pintor noruec és una de les poques imatges que transcendeixen la història de l’art i que tenen un abast global, potser només darrere de la Mona Lisa, i va considerar que defineix la modernitat i és instantàniament reconeixible.» [El Periódico, 13/07/2012]

Aquestes dues formes adjectives s’escriuen i se senten cada vegada amb més freqüència als mitjans de comunicació catalans, probablement perquè la seva formació és més directa i transparent que no pas recognoscible, que té un caràcter culte i que molts parlants desconeixen, o reconeixedor, que els parlants poden tendir a associar més amb el significat actiu del sufix –dor. A més, tot i que el significat de reconeixible ja queda recollit en aquests dos equivalents, en català trobem altres casos en què conviuen un derivat d’una base verbal existent i un cultisme extret del llatí, com ara fermentar fermentable fermentescible (format analògicament sobre el llatí fermentescere) o digerir indigerible indigestible (del llatí digerere).

Així doncs, vist que reconeixible i irreconeixible han seguit un procés de formació corrent, que el seu ús està cada vegada més generalitzat i que hi ha altres casos de derivats acceptats en les seves diferents variants morfològiques, cultes i patrimonials, seria interessant plantejar la incorporació d’aquests dos adjectius als diccionaris per tal d’omplir el buit que va portar els parlants a adoptar-los.

Alba Milà
Observatori de Neologia

Elicitor, un inductor al calc

040-elicitorÉs un fet que la major part dels neologismes terminològics es difonen per primer cop en anglès i que les altres llengües els van adoptant o adaptant com bonament poden. Afortunadament, molts dels termes nous són de base grecollatina, cosa que en facilita l’adopció al català i a altres llengües romàniques, fins al punt que l’adaptació es fa inconscientment.

Hi ha, però, un tipus de termes de base llatina amb els quals cal anar alerta: es tracta de mots anglesos d’origen llatí que s’usen en el discurs especialitzat i que poden arribar a ser termes en determinats àmbits, però que no formen part del cabal lèxic del català o d’altres llengües romàniques, que usen altres mots per expressar idees similars. És el cas de la denominació elicitor, que ens hem trobat en textos de botànica, concretament, en fitopatologia.

El mot elicitor prové del llatí elicitor, que al seu torn és un derivat del verb elicere ‘estirar’, ‘fer sortir’, ‘excitar’, ‘provocar’. En anglès trobem el verb to elicit en qualsevol diccionari de llengua general, com el Merriam-Webster, on apareix definit de la manera següent: «to draw forth or bring out (something latent or potential); to call forth or draw out (as information or a response)». En català (o en castellà), no disposem d’aquest verb. En el seu lloc es recorre a altres expressions, com ara provocar, induir, desencadenar, suscitar, etcètera.

A més d’aquests significats generals, en anglès també trobem un ús terminològic de elicitor que fa referència a la substància produïda per un paràsit (com ara la larva de Spodoptera exigua) que provoca en la planta hoste un resposta defensiva. Com es pot deduir d’aquest significat especialitzat, el terme botànic elicitor s’ha creat mitjançant el mecanisme d’especialització semàntica, és a dir, s’ha atribuït un significat més precís a un mot ja existent. En català, però, l’ús de elicitor només es pot explicar com a manlleu o calc de l’anglès, ja que si apliquem el mateix mecanisme de creació lèxica que en anglès, en català obtindríem probablement un terme botànic com ara inductor.

Cal, doncs, bandejar elicitor en favor de inductor? Tenint en compte que elicitor és un llatinisme, no podríem adoptar-lo per a referir-nos únicament a aquest significat especialitzat? Aquesta opció té diversos avantatges: a) tots els especialistes coneixen i usen força aquesta denominació (el trobem fins i tot en el Diccionari de botànica d’Antoni Aguilella i Felisa Puche); b) el fet de donar a un concepte especialitzat una denominació específica és més aclaridor; c) és una forma llatina que no es fa gens estranya a la nostra llengua. A més, encara hi podem afegir un altre element a favor: en francès, la Commission générale de terminologie et de néologie de França ha recomanat oficialment la denominació éliciteur per a aquest concepte (tal com recull el Grand dictionnaire terminologique de l’Oficina Quebequesa de la Llengua).

El problema de l’adopció d’aquest mot és assegurar-se que no actuarà com una denominació «invasiva», és a dir, que no traspassarà els límits conceptuals per als quals s’adopta i acabarà ocupant altres espais no previstos inicialment. El cas és que, a la llarga o a la curta, res no pot impedir-ho; ja que si hi ha un mecanisme que permet restringir el significat d’un mot (com ha fet l’anglès amb elicitor en el camp de la botànica), també és possible fer el contrari, és a dir, ampliar-ne el significat. Encara més, si disposem del nom elicitor, és molt probable que acabem havent d’acceptar tota la «parentela» (elicitar, elicitació) i deixar que la campin. De fet, en l’àmbit de la psicologia trobem molt usades les formes elicitar (elicitar una resposta) i elicitació (elicitació d’una resposta), que no sembla que quedin gens justificades, ja que, en aquests contextos, l’ús d’aquestes expressions (calcs de l’anglès) no aporten res significativament nou i, per tant, seria preferible l’ús de verbs com induir, provocar o desencadenar, més entenedors. Però si acceptem elicitor en botànica, com justificarem que en psicologia no es puguin elicitar respostes?

Per tant, l’acceptació de elicitor en el camp de la botànica, tal com s’ha fet en francès, té el risc que la cosa se’ns escapi de les mans i ens el trobem en qualsevol context. Per això, considerem preferible proposar la denominació inductor per al cas que ens ocupa. De fet, aquesta denominació també es troba en textos especialitzats (en català o en castellà), cosa que fa pensar que per als especialistes és també una forma acceptable i relativament usada. De fet, en anglès també es troben molts textos en què tot fa pensar que l’ús de elicitor o de inducer és indiferent, com en aquest cas: «Chemical elicitors (inducers) seem to predispose the original defence mechanisms in plants against diseases or produce some new compounds supporting it».

En conclusió, vistos els pros i els contres de l’acceptació de la denominació elicitor en el camp de la botànica, pensem que seria preferible evitar-la si encara hi som a temps (és a dir, si els especialistes en la matèria encara usen altres formes alternatives, com ara inductor o desencadenant). És clar que també s’haurà de tenir en compte què fan altres llengües, per no quedar-nos sols rebutjant elicitor: ja hem vist que en francès s’ha acceptat; per al castellà, en canvi, només ens consta que tant en el Diccionario crítico de dudas inglés-español de medicina, de Fernando A. Navarro, com en el Vocabulario inglés-español de bioquímica y biología molecular, publicat a la revista Panacea i consultable també en aquesta pàgina, es desaconsella l’ús de elicitor.

Àngels Egea
Vocal de la SCATERM
Serveis Lingüístics de la UB

El minut de glòria per a mediàtic

039-mediaticSegons les dades de l’Observatori de Neologia (OBNEO), l’adjectiu mediàtic -a ha estat un dels neologismes més utilitzats des de l’any 1990 fins al 2010. Malgrat la freqüència d’ús elevada que presenta, no es troba inclòs dins del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2). Sí que figura, en canvi, al Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana (GDLC), que el defineix amb el sentit de ‘relatiu o pertanyent als mitjans de comunicació de massa’, i també al Gran diccionari 62 de la llengua catalana (GD62).

Segons les dades de l’OBNEO, aquest adjectiu es recull cada any un gran nombre de vegades en els buidatges que es realitzen. A més, podem observar que —tot i que la freqüència d’aparició sempre ha estat elevada—, a partir de l’any 1998, l’ús augmenta de manera notòria i des de llavors i fins ara ha anat consolidant la presència en la llengua catalana. Es tracta d’un adjectiu molt arrelat en l’ús i, a més, difícilment substituïble per un altre, tal com s’observa en contextos com els següents:

«L’anul·lació ahir del Ral·li Lisboa-Dakar és un gran èxit mediàtic per a Al-Qaida, a la qual permetrà donar la imatge als seus seguidors que les seves hosts senyoregen per les immensitats saharianes.» [El Periódico, 05/01/2008]

«Una pel·lícula que ha creat un fenomen mediàtic, de públic, reconeixement professional i autoconsciència col·lectiva que a Catalunya es podia abordar també un cinema de característiques culturals amb projecció majoritària.» [La Vanguardia, 25/05/2011]

«En quinze anys el panorama mediàtic ha canviat moltíssim però Saber y ganar s’ha mantingut, discret però constant.» [Ara, 18/02/2012]

Cal tenir en compte, també, que diccionaris d’altres llengües romàniques inclouen ja aquest adjectiu, la qual cosa fa pensar que també se n’hauria de considerar la inclusió al DIEC2. En el cas del castellà, el Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española inclou mediático; el mateix succeeix en francès, ja que médiatique es troba a Le Grand Robert (GR), i en italià, en què trobem mediatico al Dizionario Hoepli i al Dizionario Zingarelli.

Si bé com a formació catalana (o castellana) és anòmala, ja que l’anglicisme adaptat mèdia no és recollida —tot i que el GD62 sí que ho fa i que el DIEC2 en recull un derivat per prefixació (multimèdi―, és probable que l’adjectiu hagi entrat en català i castellà a través del francès (médiatique), que el GR recull ja documentat el 1983.

Segons les dades que acabem de presentar, creiem que caldria, doncs, considerar seriosament la inclusió de mediàtic -a en el DIEC2, i enriquir, així, el lèxic del català amb un terme més, tal com ja han fet altres llengües.

Eva Garcia
Observatori de Neologia