Activitats del curs 2020-2021

 

XVII Jornada de la SCATERM

«La terminologia del diccionari»

22 d’octubre de 2020
Virtual

 

Crònica de la XVII Jornada de la SCATERM

Amb el títol «La terminologia del diccionari», la Societat Catalana de Terminologia (SCATERM) va celebrar la seva XVII Jornada el 22 d’octubre de 2020. Inicialment prevista per al 28 de maig, es va ajornar en un intent de poder-la fer de manera presencial, però finalment va tenir lloc virtualment. L’objectiu d’aquesta activitat era parlar de la terminologia que contenen els diccionaris generals, així com de la terminologia que utilitzen els diccionaris, tant generals com especialitzats, en les definicions dels termes.

Va inaugurar la jornada Ester Bonet, presidenta de la SCATERM, que seguidament va donar la paraula a M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Cabré va afirmar que els termes necessàriament han de formar part dels diccionaris generals, però va afegir que la manera com s’han de definir els termes en un diccionari general és una qüestió en la qual dissenteixen lexicògrafs i experts en un àmbit determinat.

A continuació, hi va haver la conferència inaugural, titulada «Criteris per a la selecció i el tractament de la terminologia en el DIEC», que fou a càrrec de Carolina Santamaria, de les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC. Va explicar que, a causa de la gran difusió de terminologia específica de certs àmbits en els mitjans de comunicació, és obvi que els diccionaris generals han de contenir termes. El Diccionari general de la llengua catalana de Fabra conté entre un 55 % i un 66 % de terminologia específica, amb força desigualtat entre diferents àrees del coneixement. A l’hora de portar a terme un projecte com el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC (DIEC), es va tenir en compte, d’una banda, quins eren els termes útils per a un parlant mitjanament culte i, de l’altra, que hi hagués representació de tots els àmbits temàtics, ja que es va perfilar com una eina per a actualitzar el coneixement científic i tècnic del diccionari de Fabra. Les dues edicions del DIEC són obres institucionals, i es va fer un esforç per a incloure-hi el punt de vista dels especialistes; per tant, la terminologia hi té un pes molt important.

Tot seguit van tenir lloc dues ponències, la primera de les quals es titulava «La terminologia del Gran diccionari de la llengua catalana, al portal www.enciclopedia.cat» i va ser presentada per Núria Bort, d’Enciclopèdia Catalana. La funció del Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC) és normalitzar la terminologia científica i tècnica. De les 88.000 entrades que conté aquesta obra, 52.000 tenen marca d’àrea temàtica. S’intenta aconseguir un equilibri intern entre les diverses àrees, de manera que no hi hagi àrees massa representades i d’altres que no hi apareguin prou. Els criteris per a incloure un terme en el GDLC són: si apareix en una definició del diccionari, si figura en textos divulgatius, si s’ha consolidat i si entra al DIEC o en altres fonts de referència. A diferència d’altres diccionaris, el GDLC conté una breu referència etimològica i la data de la primera font documentada.

La segona ponència, que versava sobre la terminologia en el Diccionario de la lengua española (DRAE), va ser presentada per Fernando Pardos, de la Universitat Complutense de Madrid. El títol «Sembrar a voleo: el DRAE y la terminología» fa referència a la manera de treballar de la Real Academia Española en la revisió dels termes del seu diccionari normatiu. No hi ha criteris clars a l’hora d’incorporar-hi nova terminologia; a més, les diferents àrees temàtiques estan repartides de forma molt desigual i la llista d’àrees temàtiques no està jerarquitzada. Segons Pardos, convindria establir uns criteris per a definir el marc terminològic del DRAE, tant de forma qualitativa com quantitativa. La ciència, amb la seva terminologia, va per davant de la llengua, i aquesta, per davant dels diccionaris.

Després d’una pausa, la jornada es va reprendre amb una taula rodona titulada «La definició dels termes en el diccionari general i en l’especialitzat», moderada per Jaume Martí, de la Universitat Pompeu Fabra i la Fundació Torrens-Ibern. La primera presentació d’aquesta secció va ser a càrrec de Carme Bach, de la Universitat Pompeu Fabra. Amb el títol «Les definicions dels termes en els diccionaris generals i especialitzats», Bach es va centrar en els termes de la lingüística. En un estudi previ publicat al número 5 de la revista Terminàlia (juny de 2012), Bach, juntament amb Martí, partien de la idea que el DIEC2 contindria menys entrades i que les seves definicions serien menys especialitzades (adequades a un públic mitjanament culte) que els diccionaris de lingüística del TERMCAT (1992) i de Pérez-Saldanya et al. (1998). Però van observar que el DIEC contenia més de cent termes que no es trobaven en els diccionaris especialitzats i, a més, les definicions del DIEC2 eren més especialitzades que les de les obres esmentades.

A continuació, va intervenir Carles Riera, de la Universitat Ramon Llull. La seva presentació duia per títol: «A propòsit de la terminologia mèdica i farmacèutica dels diccionaris (generals i d’especialitat)». Riera va explicar que els termes íleum, ílium i íleus corresponen tots tres a ili, la qual cosa porta a confusió, i va proposar d’incorporar les tres formes al DIEC2, així com els adjectius corresponents. Un altre cas problemàtic és bypass: Riera va suggerir adaptar la forma baipàs (amb el seu plural baipassos). També va parlar del problema de l’alternança u/i en els hidrats de carboni: glucosa s’escriu amb u, però els altres glícids, amb i (excepte els glucòsids). Pel que fa als noms de marca o comercials, la partícula a– del mot aspirina no té sentit privatiu, sinó que prové del terme acetilació. Segons Riera, caldria estudiar quins noms de marca haurien d’entrar en els diccionaris generals de la llengua. Quant a les definicions, va defensar que els descriptors no haurien de ser termes difícils d’entendre per a un usuari de la llengua.

La intervenció següent va anar a càrrec de Joan Vallès, de la Universitat de Barcelona i membre numerari de l’IEC. En aquesta presentació, titulada «La terminologia del diccionari: reflexions a partir d’aspectes de la botànica», Vallès va asseverar que en els diccionaris generals hi ha d’haver terminologia i que la diferència entre un diccionari general i un d’especialitzat rau en la quantitat de terminologia, no en la qualitat. Els neologismes s’han d’incorporar als diccionaris generals si tenen estabilitat i una previsió raonable de continuïtat.

L’última intervenció de la taula rodona va proporcionar una visió transversal de la definició terminològica: Joan Rebagliato, del TERMCAT, va parlar sobre «Definicions en territori de frontera». Les definicions terminològiques es basen en les lexicogràfiques, però s’espera que siguin més extenses, més complexes i més precises. En els diccionaris generals s’utilitza una metallengua de definició: paraules bàsiques que serveixen per a definir les altres paraules. En canvi, en les definicions terminològiques s’empren termes que relacionen les entrades amb altres termes de l’àmbit. Rebagliato també va mencionar la qüestió de la banalització de la terminologia o desterminologització: la llengua general va creixent cap al llenguatge especialitzat, i a l’inrevés.

Després d’un debat molt interessant, en què els ponents van aclarir o ampliar algunes qüestions, va tenir lloc la cloenda de la jornada, a càrrec de Jaume Martí, qui va resumir cadascuna de les intervencions. Les felicitacions del públic van deixar ben clar que havia estat una activitat útil i molt encertada.

Trobareu una altra crònica d’aquesta activitat aquí.

Podeu veure els vídeos de la benvinguda, la conferència i les ponències d’aquesta jornada aquí i el vídeo de la taula rodona, el debat i la cloenda aquí.

 

Societat Catalana de Terminologia (SCATERM)
Barcelona, desembre del 2020

 

 

 

XVIII Jornada de la SCATERM

«La terminologia en la comunicació de la COVID-19»

27 de maig de 2021
Virtual

 

Crònica de la XVIII Jornada de la SCATERM

El 27 de maig va tenir lloc la jornada anual de la Societat Catalana de Terminologia (SCATERM). En aquesta XVIII Jornada, titulada «La terminologia en la comunicació de la COVID-19», s’hi havien inscrit un centenar de persones des de diferents poblacions catalanes, però —gràcies al format en línia— també des de Palma, València, Donostia, Sevilla, Ferrol, París, Lima, Ginebra, Romania, Polònia… Aquesta és la principal virtut de l’entorn virtual i nosaltres ho celebrem.

A les 10 en punt del matí d’un dijous de primavera i per segon any consecutiu, Ester Bonet, presidenta de la SCATERM, donava la benvinguda als assistents des d’un racó bonic de casa seva. A continuació, M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va fer un apunt sobre l’objectiu de la jornada, pensada per tractar específicament sobre terminologia i no sobre el discurs com en les jornades recents de l’IEC, i ens va recordar que els termes per ells mateixos ja ens parlen sobre ideologia.

Després, Ester Bonet va presentar Sergi Cortiñas, president de la Societat Catalana de Comunicació i director de l’Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que ens va oferir la conferència «La terminologia i la comunicació durant la crisi de la COVID-19. Una visió des del periodisme científic». L’expert en comunicació científica va començar la seva intervenció assenyalant els reptes en la comunicació periodística actual pel fet que el públic és molt divers i es genera un excés d’informació. També va remarcar la importància de l’especialització en aquest context comunicatiu. Quina és la feina dels divulgadors, es va preguntar. Una doble feina: informar de les novetats i divulgar ciència. I això s’aconsegueix, segons Cortiñas, quan el periodista és creatiu i innovador. Insistint en aquesta línia, va remarcar que s’han d’aprofitar els recursos literaris per assegurar l’èxit de la divulgació científica (narrativització, metàfora, hipèrbole, ironia, humor, personalització…). És a dir, caldria construir ponts entre ciència i literatura o entre ciència i art.

D’altra banda, el conferenciant va emfasitzar que «la divulgació és una eina magnífica per introduir termes nous», però no se n’han de fer servir en excés. De fet, la comunicació científica és el terreny de vulgarització de la ciència. Així doncs, quan un terme apareix per primera vegada en un text, cal fer un esforç perquè sigui transparent, amb els recursos que calgui. Va insistir que, per aquest motiu, incloure termes científics en els titulars frena l’accés a la informació de la notícia, perquè els parlants tenen prevenció contra els continguts massa especialitzats. I va posar exemples de comunicació subliminar.

Finalment, Cortiñas va alertar que en la comunicació científica també cal estar atents a la politització de la informació, als perills de la desinformació i de la falsa ciència o al discurs de la por. I va reconèixer que durant la pandèmia hi ha hagut un aprenentatge continuat en l’aspecte terminològic de la malaltia (ús de majúscules o minúscules, gènere femení o masculí, precisió dels termes…).

En el torn de preguntes, Francesc Galera, tresorer de la SCATERM, va adreçar al conferenciant algunes preguntes dels assistents, com ara la que li va fer M. Teresa Cabré sobre si no pot arribar a ser contradictori el desig de divulgació i el rigor científic, a la qual cosa Sergi Cortiñas va respondre que hi ha exemples en tots els sentits, però que es pot atreure el lector i presentar una informació del tot rigorosa de manera simultània.

Després d’una pausa breu, Rosa Estopà, professora de la UPF i vicepresidenta de la SCATERM, va presentar els panelistes als quals havia adreçat una reflexió prèvia relativa al fet que només entre el 10 % i el 15 % de la terminologia acaba transferida a la ciutadania, però els estàndards en la pandèmia s’han trencat. Molts termes han entrat simultàniament en l’àmbit científic i en la comunicació pública. Com es gestiona aquest fenomen i quines conseqüències té? I com pot entendre el pacient la comunicació de la seva malaltia sense que la terminologia es trivialitzi?

En el primer torn, M. Antònia Julià, cap de projectes de l’àmbit biomèdic del TERMCAT, va explicar la cronologia de la COVID-19 des del punt de vista terminològic constatant que el coneixement de la malaltia ha evolucionat a gran velocitat i de manera global a tot el món. Va posar èmfasi en el fet que el procés de neologia, evolució i desterminologització ha estat molt accelerat. I va exposar tots els recursos desplegats pel TERMCAT per a la difusió de la terminologia relacionada amb la pandèmia.

En segon lloc, Elisabet Garcia, gerent d’Innovació de l’Àrea de Ciutadania, Innovació i Usuari del Servei Català de la Salut, va remarcar que al llarg de la pandèmia aquest servei ha optat per un llenguatge tranquil·litzador i ha defugit el llenguatge militar. També va recordar que s’han popularitzat termes ja existents, com ara aerosol, aïllament, confinament i contagi, i d’altres de menys usats, com ara càrrega viral, corba epidèmica, respirador i soca. I, alhora, se n’han hagut de crear de nous (bombolla de convivència, riscòmetre…). En aquest sentit, han comptat amb l’assessorament d’epidemiòlegs i s’ha recorregut constantment al TERMCAT.

A continuació, Gabriel Heras, metge especialista en medicina intensiva i director del projecte HU-CI, va valorar el fet que la pandèmia ha fet accessible la feina que fa el personal dels hospitals i el llenguatge que utilitzen. Va fer també una crítica molt explícita de l’ús del llenguatge bèl·lic aplicat a la pandèmia. Un dels objectius principals del projecte que dirigeix ha estat fer possible la comunicació amb les famílies que no podien anar a l’hospital arran del confinament i que han pogut comunicar-se amb metges i pacients gràcies a la tecnologia. Va acabar indicant que la seva aspiració màxima seria que s’humanitzessin tots els àmbits de la vida: des de la policia a l’administració de la justícia.

En l’últim torn de la taula rodona, Núria Comas, assessora lingüística de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA), va explicar com treballen en la CCMA: els assessors lingüístics detecten els dubtes dels redactors i, posteriorment, es redacten fitxes que es recullen al portal ÉsAdir perquè hi tinguin accés tots els redactors, periodistes i presentadors. Pel que fa a la gestió informativa de la pandèmia, va assenyalar que hi ha dubtes recurrents (com ara el gènere i el nombre d’alguns termes, la pronunciació…) i que, alhora, també es recollien dubtes específics sobre neologismes: per exemple, COVID-19 (paraula aguda) o distància social (neologisme semàntic; primer es va parlar de distància de seguretat). Un altre aspecte a avaluar ha estat la conveniència de fer servir uns termes o altres (vaccí —més genuí— o vacuna —que prové del castellà—). La CCMA s’ha decantat finalment per vacuna. Per tant, la intervenció dels assessors lingüístics s’ha centrat en tres àmbits d’actuació diferents: els errors recurrents, els dubtes sobre neologismes i l’adopció de criteris.

A continuació, Francesc Galera va gestionar de nou l’ordre de les paraules demanades pels assistents. En aquest espai, M. Antònia Julià va destacar els problemes compartits amb terminòlegs d’altres llengües europees en la creació de la terminologia, la qual cosa hauria de facilitar canals de cooperació de cara al futur. I Elisabet Garcia va destacar la diversitat de formats que s’han elaborat per difondre la informació a diferents públics (per exemple, preguntes més freqüents) i en diverses llengües (fins a vint-i-dues en alguns casos).

En les conclusions de la jornada, Rosa Estopà va remarcar algunes idees principals que s’havien desplegat en les intervencions precedents, com ara el canvi en la metodologia de treball terminològic durant la gestió d’aquesta pandèmia (un dels canvis més importants, el de l’escolta activa dels especialistes i els pacients); la necessitat de traçar ponts amb diversos interlocutors i la posada en valor d’un tema especialitzat que afecta la nostra salut. Seguidament, va apuntar altres temes tractats més tangencialment: per exemple, la ideologia tant dels termes (confinament vs. tancament) com de les metàfores. Va concloure que sempre es produeix un procés de selecció davant de la variació lèxica o terminològica i que això, evidentment, té conseqüències en la nostra comunicació. «El seguiment d’aquests aspectes queda pendent per a una altra ocasió», va proposar.

Finalment, Ester Bonet va tancar la jornada i va agrair l’assistència de les persones que l’havien seguida mitjançant Zoom o per YouTube. Podeu veure el vídeo de la jornada aquí. També podeu recuperar l’activitat de la difusió que se’n va fer a Twitter a través l’etiqueta #JornadaSCATERM2021. Esperem que l’any vinent puguem compartir un altre fòrum de debat amb tots els apassionats dels llenguatges d’especialitat.

Podeu llegir la notícia que es va publicar al web de l’IEC aquí.

Societat Catalana de Terminologia (SCATERM)
Barcelona, juny del 2021