A diverses universitats catalanes i altres organismes s’usa l’expressió chemobox o chemo-box per referir-se a uns recipients o contenidors de color groc i de dimensions més aviat reduïdes (entre 1 i 10 litres de capacitat) destinats a dipositar-hi especialment objectes tallants o punxants contaminats amb productes biològics. Se’n parla a la UB, a la UAB, a la UPC o a l’Agència de Salut Pública de Catalunya.
No és una denominació gaire abundant, però apareix aquí i allà, i no se n’acaba de saber l’origen. Sembla clar que es tracta d’un mot format a partir del formant anglès chemo– (equivalent al català quimio-) i el mot box ‘capsa’. La formació fa pensar que es tracta d’un recipient destinat als residus químics; però, com hem vist, en els nostres laboratoris s’usa per a objectes punxants contaminats amb productes biològics.
Tot i que podem trobar aquest mot en textos en anglès, és especialment usat en neerlandès. De fet, la Wikipedia en neerlandès és l’única que inclou l’entrada chemobox. També s’ha trobat un document de l’Ajuntament d’Eindhoven (Països Baixos) en què es diu explícitament que és un terme neerlandès («You can collect small hazardous waste in your chemical wastecontainer (chemobox in Dutch) or, if you do not have one, in another suitable container»). Possiblement, doncs, el mot es va crear als Països Baixos, encara que es fes amb formants anglesos.
Pel que es desprèn de la documentació recopilada, sembla que als Països Baixos els chemoboxs (o chemoboxes, si mantenim la forma de plural anglesa) són contenidors hermètics que les autoritats van començar a distribuir als ciutadans durant la dècada de 1980 perquè s’hi dipositessin klein chemisch afval, és a dir, objectes o productes contaminants d’origen domèstic i generalment de petites dimensions. Els residus que s’hi llencen són piles, bombetes, fluorescents, pesticides, insecticides, medicaments, termòmetres, agulles, pintura, vernís, aiguarràs i altres residus de bricolatge, reveladors i fixadors fotogràfics, bateries de cotxe, gasolina, oli de motor i líquid de fre, entre d’altres.
Fora d’això, no s’ha trobat més informació sobre el possible origen de la paraula. Ni s’ha trobat cap indici que es tracti d’una marca registrada. És un misteri, doncs, com ha arribat aquesta denominació als nostres laboratoris i ha passat a designar un recipient per a un ús tan específic. En molts documents, no apareix aquest nom, però no n’hi ha cap de substitutiu, sinó simplement expressions descriptives: contenidor groc, contenidor rígid, envàs imperforable, envasos reglamentaris resistents a la punció, etc.
Vist tot això, sembla que és preferible evitar aquesta denominació, perquè és un manlleu (de no se sap ben bé quina procedència) i perquè el nom no s’ajusta a la cosa (per tant, no té sentit intentar fer-ne una adaptació). A més, tampoc no se’n fa un ús universal que en justifiqui l’adopció. Potser no ens havíem trobat mai amb un cas com aquest, en què s’haurà de desaconsellar l’ús d’un terme sense saber ben bé d’on ha sortit.
Xènia Giménez Galiano (estudiant en pràctiques de la UPF)
Àngels Egea (Serveis Lingüístics de la UB)