El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) recull dues formes adjectives relacionades amb el verb reconèixer. D’una banda, tenim reconeixedor –a, un adjectiu format amb el sufix –dor que fa referència tant a aquell ‘que reconeix o examina’ com al fet de ser ‘susceptible d’ésser reconegut’. De l’altra, recognoscible (l’entrada del qual ens remet a la segona accepció de reconeixedor), format a partir de cognoscible, un cultisme pres directament del llatí.
Tanmateix, sembla que aquestes dues solucions no són prou satisfactòries, ja que els parlants catalans n’han afegit una altra: reconeixible. El procés de formació que ha seguit aquest adjectiu és propi del català: al verb reconèixer se li ha afegit el sufix –ble, que expressa possibilitat, i els uneix la vocal temàtica –i-, pròpia dels verbs de la segona conjugació que es combinen amb aquest sufix passiu, tan productiu sincrònicament. En la llengua catalana hi ha altres verbs, caracteritzats pel fet de ser transitius o intransitius amb un argument intern tema, que han seguit aquest mateix procés d’adjectivació, com ara beure – bevible, vendre – vendible, témer – temible. Pel que fa a la forma negativa, tant la forma d’origen culte com la detectada en l’ús, afegeixen el prefix in– (amb l’al·lomorf ir-), i formen així els mots no recollits al diccionari irrecognoscible i irreconeixible.
El Diccionari català-valencià-balear documenta l’ús de reconeixible a Víctor Català, i n’indica la confluència amb l’adjectiu castellà reconocible (que segueix el patró regular), fet que pot haver reforçat l’èxit de la forma en català. L’adjectiu reconeixible es recull per primera vegada a l’Observatori de Neologia el 1995, mentre que irreconeixible ja havia aparegut el 1990. La major part dels exemples de tots dos adjectius es concentren a partir del 2008. Vegem-ne uns quants usos:
«Per a Suïssa, adoptar el nom de Elvetia en segells i monedes no és cap problema ja que és un nom fàcilment reconeixible per a tothom d’arreu del món, ja que CH (Confederació Helvètica) és el distintiu internacional i el nom del país.» [El Temps, 20/01/1997]
«Bé, sóc conscient que la redacció d’aquests articles s’allunya del llenguatge habitual d’una Constitució, però té l’avantatge que com a mínim no sembla córrer perill que li passin el ribot fins [a] deixar-lo irreconeixible.» [El Periódico, 02/05/2010]
«El director de la venda, Simon Shaw, va declarar llavors a EFE que el quadro del pintor noruec és una de les poques imatges que transcendeixen la història de l’art i que tenen un abast global, potser només darrere de la Mona Lisa, i va considerar que defineix la modernitat i és instantàniament reconeixible.» [El Periódico, 13/07/2012]
Aquestes dues formes adjectives s’escriuen i se senten cada vegada amb més freqüència als mitjans de comunicació catalans, probablement perquè la seva formació és més directa i transparent que no pas recognoscible, que té un caràcter culte i que molts parlants desconeixen, o reconeixedor, que els parlants poden tendir a associar més amb el significat actiu del sufix –dor. A més, tot i que el significat de reconeixible ja queda recollit en aquests dos equivalents, en català trobem altres casos en què conviuen un derivat d’una base verbal existent i un cultisme extret del llatí, com ara fermentar – fermentable – fermentescible (format analògicament sobre el llatí fermentescere) o digerir – indigerible – indigestible (del llatí digerere).
Així doncs, vist que reconeixible i irreconeixible han seguit un procés de formació corrent, que el seu ús està cada vegada més generalitzat i que hi ha altres casos de derivats acceptats en les seves diferents variants morfològiques, cultes i patrimonials, seria interessant plantejar la incorporació d’aquests dos adjectius als diccionaris per tal d’omplir el buit que va portar els parlants a adoptar-los.
Alba Milà
Observatori de Neologia