És un fet que la major part dels neologismes terminològics es difonen per primer cop en anglès i que les altres llengües els van adoptant o adaptant com bonament poden. Afortunadament, molts dels termes nous són de base grecollatina, cosa que en facilita l’adopció al català i a altres llengües romàniques, fins al punt que l’adaptació es fa inconscientment.
Hi ha, però, un tipus de termes de base llatina amb els quals cal anar alerta: es tracta de mots anglesos d’origen llatí que s’usen en el discurs especialitzat i que poden arribar a ser termes en determinats àmbits, però que no formen part del cabal lèxic del català o d’altres llengües romàniques, que usen altres mots per expressar idees similars. És el cas de la denominació elicitor, que ens hem trobat en textos de botànica, concretament, en fitopatologia.
El mot elicitor prové del llatí elicitor, que al seu torn és un derivat del verb elicere ‘estirar’, ‘fer sortir’, ‘excitar’, ‘provocar’. En anglès trobem el verb to elicit en qualsevol diccionari de llengua general, com el Merriam-Webster, on apareix definit de la manera següent: «to draw forth or bring out (something latent or potential); to call forth or draw out (as information or a response)». En català (o en castellà), no disposem d’aquest verb. En el seu lloc es recorre a altres expressions, com ara provocar, induir, desencadenar, suscitar, etcètera.
A més d’aquests significats generals, en anglès també trobem un ús terminològic de elicitor que fa referència a la substància produïda per un paràsit (com ara la larva de Spodoptera exigua) que provoca en la planta hoste un resposta defensiva. Com es pot deduir d’aquest significat especialitzat, el terme botànic elicitor s’ha creat mitjançant el mecanisme d’especialització semàntica, és a dir, s’ha atribuït un significat més precís a un mot ja existent. En català, però, l’ús de elicitor només es pot explicar com a manlleu o calc de l’anglès, ja que si apliquem el mateix mecanisme de creació lèxica que en anglès, en català obtindríem probablement un terme botànic com ara inductor.
Cal, doncs, bandejar elicitor en favor de inductor? Tenint en compte que elicitor és un llatinisme, no podríem adoptar-lo per a referir-nos únicament a aquest significat especialitzat? Aquesta opció té diversos avantatges: a) tots els especialistes coneixen i usen força aquesta denominació (el trobem fins i tot en el Diccionari de botànica d’Antoni Aguilella i Felisa Puche); b) el fet de donar a un concepte especialitzat una denominació específica és més aclaridor; c) és una forma llatina que no es fa gens estranya a la nostra llengua. A més, encara hi podem afegir un altre element a favor: en francès, la Commission générale de terminologie et de néologie de França ha recomanat oficialment la denominació éliciteur per a aquest concepte (tal com recull el Grand dictionnaire terminologique de l’Oficina Quebequesa de la Llengua).
El problema de l’adopció d’aquest mot és assegurar-se que no actuarà com una denominació «invasiva», és a dir, que no traspassarà els límits conceptuals per als quals s’adopta i acabarà ocupant altres espais no previstos inicialment. El cas és que, a la llarga o a la curta, res no pot impedir-ho; ja que si hi ha un mecanisme que permet restringir el significat d’un mot (com ha fet l’anglès amb elicitor en el camp de la botànica), també és possible fer el contrari, és a dir, ampliar-ne el significat. Encara més, si disposem del nom elicitor, és molt probable que acabem havent d’acceptar tota la «parentela» (elicitar, elicitació) i deixar que la campin. De fet, en l’àmbit de la psicologia trobem molt usades les formes elicitar (elicitar una resposta) i elicitació (elicitació d’una resposta), que no sembla que quedin gens justificades, ja que, en aquests contextos, l’ús d’aquestes expressions (calcs de l’anglès) no aporten res significativament nou i, per tant, seria preferible l’ús de verbs com induir, provocar o desencadenar, més entenedors. Però si acceptem elicitor en botànica, com justificarem que en psicologia no es puguin elicitar respostes?
Per tant, l’acceptació de elicitor en el camp de la botànica, tal com s’ha fet en francès, té el risc que la cosa se’ns escapi de les mans i ens el trobem en qualsevol context. Per això, considerem preferible proposar la denominació inductor per al cas que ens ocupa. De fet, aquesta denominació també es troba en textos especialitzats (en català o en castellà), cosa que fa pensar que per als especialistes és també una forma acceptable i relativament usada. De fet, en anglès també es troben molts textos en què tot fa pensar que l’ús de elicitor o de inducer és indiferent, com en aquest cas: «Chemical elicitors (inducers) seem to predispose the original defence mechanisms in plants against diseases or produce some new compounds supporting it».
En conclusió, vistos els pros i els contres de l’acceptació de la denominació elicitor en el camp de la botànica, pensem que seria preferible evitar-la si encara hi som a temps (és a dir, si els especialistes en la matèria encara usen altres formes alternatives, com ara inductor o desencadenant). És clar que també s’haurà de tenir en compte què fan altres llengües, per no quedar-nos sols rebutjant elicitor: ja hem vist que en francès s’ha acceptat; per al castellà, en canvi, només ens consta que tant en el Diccionario crítico de dudas inglés-español de medicina, de Fernando A. Navarro, com en el Vocabulario inglés-español de bioquímica y biología molecular, publicat a la revista Panacea i consultable també en aquesta pàgina, es desaconsella l’ús de elicitor.
Àngels Egea
Vocal de la SCATERM
Serveis Lingüístics de la UB