Atacs que ja no són per terra, mar ni aire

044-ciberatac

El neologisme ciberatac, corresponent al camp semàntic de la informàtica, el podríem definir com una «intrusió deliberada en un sistema informàtic». Aquest terme remet inequívocament a la vulnerabilitat a què està sotmesa actualment la població per l’ús de les noves tecnologies. De fet, el primer ús que n’hem documentat a l’Observatori de Neologia correspon a l’any 2001, per bé que observem que se n’ha estabilitzat l’ús sobretot a partir de l’any 2008, per a denominar una forma alternativa de lluitar contra les decisions polítiques o econòmiques d’un govern regional o nacional o, encara, d’una empresa, com podem comprovar a partir dels contextos següents:

«L’inici d’una nova guerra freda des de les xarxes ha pres forma de bits que es materialitzen en ciberatacs i fustigacions als serveis bàsics d’un país, en vigilància a través de xarxes espies que intercepten comunicacions sospitoses.» [El Periódico de Catalunya, 17/05/2001]

«Els comptes de Gmail de dissidents i periodistes xinesos han estat objecte d’un ciberatac, segons ha denunciat Google.» [Ara, 03/06/2011]

«No solament firma personalment les execucions extrajudicials amb avions no pilotats al Iemen o el Pakistan, sinó que des de la seva arribada al poder ha donat instruccions per incrementar els ciberatacs contra les instal·lacions atòmiques iranianes, segons el New York Times.» [El Periódico de Catalunya, 03/06/2012]

Des del punt de vista morfològic, ciberatac s’ha obtingut per composició culta. El primer element és una forma prefixada (ciber-) associada a la informàtica que ja trobem al GDLC, però no pas al DIEC2, mentre que el segon és una base nominal (atac). Per tant, ciberatac compleix adequadament les regles de formació de paraules de la llengua catalana i, a més, presenta la mateixa estructura que altres mots no neològics, com ara cibercafè (GDLC), ciberespai (DIEC2, GDLC) i cibernauta (GDLC), tots restringits a l’àmbit informàtic.

Tot i això, el prefix ciber- també és força productiu en la llengua general. S’adjunta sobretot a noms, com ho demostren altres exemples (ara extrets de l’Observatori de Neologia): cibercompra, cibercultura, ciberliteratura, cibermedi, ciberprotesta, ciberseguretat, cibersexe, cibertext. Menys sovint, ciber- es combina amb altres categories gramaticals: verbs (ciberlligar) i adjectius (cibereconòmic -a, ciberromàntic -a, cibervirtual).

Creiem que el DIEC2, com a diccionari normatiu general per al català, a poc a poc hauria d’anar incloent paraules formades amb ciber- que donin resposta a les necessitats denominatives que s’han plantejat recentment. En l’exemple concret que ens ocupa, algunes llengües del nostre entorn ja han fet aquest pas: el castellà, amb ciberataque (Clave), i l’anglès, amb cyberattack (ODE, Cambridge ) i cyber-attack (OED, a l’entrada cyber- ). I és que els atacs del segle XXI no només són per terra, mar i aire.

Òscar Pozuelo Ollé

Observatori de Neologia

En directe? Per Internet? Streaming?

Volent reduir la presència d’anglicismes neològics en tota mena de textos, sovint sentim la necessitat —gairebé l’obligació— de disposar d’una forma alternativa en català, i encara millor si aquesta forma ha rebut alguna homologació normativa. L’aparició d’un mot nou en anglès crea en la nostra ment una unitat conceptual nova, i voldríem que a un neologisme anglès li correspongués sempre un neologisme català. El fet és que de vegades l’existència del neologisme anglès ens fa perdre de vista que potser allò que es vol dir es podria expressar amb els mots i les expressions de què ja disposem.

Tot això ve a tomb de l’anglicisme streaming, que en informàtica designa la tècnica que permet reproduir un fitxer en un ordinador sense haver-se d’esperar a la baixada completa de les dades que componen aquest fitxer.

044-streamingEl mot anglès deriva del substantiu stream, que trobem definit a The Free Dictionay com a «a flow of water in a channel or bed, as a brook, rivulet, or small river» i com a «a steady current in such a flow of water». D’aquí, el sentit s’amplia cap a «a steady current of a fluid» i «a steady flow or succession»; com a verb, to stream pot significar «to extend, wave, or float outward». Hi ha sempre implícit el sentit d’una emissió constant d’alguna matèria que pugui formar un corrent o un fluid. D’aquí es passa fàcilment a la metàfora informàtica, en la qual la informació (les dades) constitueix aquesta matèria que flueix continuadament: entre les definicions informàtiques de to stream hi ha «to transmit (data) in real time, especially over the Internet» i, ja per al substantiu streaming, «a technology for transferring data so that it can be received and processed in a steady stream», «relating to information that is transmitted in real time over the Internet, instead of being sent first as a file and then opened after it has been downloaded».

Aquesta última definició marca la diferència important que hi ha entre l’streaming i la baixada de fitxers: en el primer cas, el corrent de dades és constant, no cal esperar que tota la informació estigui descarregada a l’ordinador per a obrir el document i consultar-lo (la informació s’emmagatzema provisionalment en una memòria intermèdia); en la baixada de fitxers sí que cal esperar que tota la informació hagi estat transmesa al disc dur per a poder-la obrir i consultar. En la modalitat de streaming, doncs, la idea de continuïtat, de corrent constant, és decisiva. Per això la definició del Termcat diu: «Tècnica que permet de reproduir fitxers audiovisuals procedents d’una xarxa telemàtica, generalment Internet, sense haver d’esperar que s’hagi acabat la transferència de totes les dades.»

Cal parar atenció al fet que aquesta modalitat de comunicació en realitat inclou dues possibilitats:

  • Que el document retransmès (la cançó, la conferència, l’actuació…) es vagi esdevenint en el món real alhora que es retransmet. Per exemple: una videoconferència que té lloc en una sala i és retransmesa per Internet de manera síncrona. En aquest cas, són «en temps real» tant l’esdeveniment com la transferència de dades del servidor emissor a l’ordinador receptor. Més precisament, s’anomena live streaming .
  • Que allò transmès s’hagi esdevingut en un temps passat i consti enregistrat en els servidors de l’entitat que en facilita la reproducció. L’usuari el podrà veure o escoltar des del seu ordinador, asíncronament, sense haver-se de baixar tot el fitxer abans de poder-lo començar a veure o escoltar. En aquest cas, la transferència de dades és «en temps real»; però no l’esdeveniment, que ja s’ha produït anteriorment.

Aquesta doble possibilitat recorda enormement el que des de fa dècades es feia per televisió convencional o per ràdio: retransmetre en directe o oferir en diferit. I és per aquí on podem començar a sospitar que les expressions que valien per a la ràdio i la televisió també poden servir per a Internet.

El Termcat ha normalitzat el terme reproducció en temps real com a forma catalana que tradueix l’anglicisme streaming. Aquesta denominació sembla adequada, però pot ser confusa, ja que pot induir a pensar que «en temps real» significa que hi ha sincronia entre la realització de l’acte i la retransmissió (cas a), quan pot ser que la cançó o el vídeo ja estiguin enregistrats (cas b).

Arribats a aquest punt, ens hem de preguntar realment quina és la necessitat pràctica de tenir tant aquest anglicisme com una denominació substitutòria en català. Si el que es vol és fer referència al sistema tècnic de transmissió contínua de dades sense descàrrega al disc dur (per contraposició a la baixada de fitxers), llavors reproducció en temps real és una forma necessària (tot i que també es podia haver optat per altres denominacions, com ara flux de dades, flux continu, flux d’àudio/vídeo, transmissió contínua/en continu…).

Però en bona part de les aparicions de l’anglicisme streaming no hi ha una referència necessària al mètode tècnic de transmissió, i podríem fer-hi referència amb els mateixos mots utilitzats per a la televisió i la ràdio. Disposem d’aquestes paraules:

  • Per a designar l’acció, els verbs i substantius derivats següents: retransmetre, retransmissió; emetre, emissió; difondre, difusió.
  • Per a distingir l’emissió síncrona de l’asíncrona: en directe, en viu, d’una banda; en diferit (de l’altra).
  • Per a precisar el mitjà de comunicació: per Internet, pel web, (en) vídeo, (d’)àudio.

No sempre necessitarem expressar tots tres elements: sovint el context ja deixa clar quin és el mitjà, o no cal precisar que és en diferit.

Vegem uns quants exemples possibles d’aplicació del que expliquem, sense haver de recórrer ni a l’anglicisme ni a reproducció en temps real. Els fragments donats entre claudàtors serien suprimibles si jutgem que el context és suficient per a una comprensió adequada:

  • La conferència serà retransmesa per streaming pel nostre web > La conferència serà retransmesa [en directe] pel nostre web.
  • La universitat retransmet actes i jornades en streaming > La universitat retransmet actes i jornades [en directe] [per internet].
  • El sistema permet realitzar l’streaming de l’acte de manera senzilla i autònoma > El sistema permet difondre l’acte en directe de manera senzilla i autònoma.
  • Oferim streaming de vídeo i àudio > Retransmetem vídeo i àudio en viu.
  • La retransmissió per streaming es pot veure en un o diversos llocs alhora > La retransmissió per internet es pot veure en un o diversos llocs alhora.
  • Roda de premsa en streaming > Roda de premsa en directe [per internet].
  • Streaming en directe de la diada castellera > Emissió en directe de la diada castellera.
  • Serveis de vídeo streaming en directe > Serveis de vídeo en directe.

En pestanyes i botons de pàgines web, es pot dir En directe, TV, Retransmissions, Canal de vídeo, Canal de televisió, Àudios, Conferències

Creiem, en definitiva, que ja disposem de conceptes i de mots suficients per a expressar les modalitats i les situacions que comprèn l’streaming.

Xavier Marzal
Servei Lingüístic
Universitat Oberta de Catalunya

Realitat fingida, creació ficcionada

En temps de crisi com l’actual, el cinema veu reduïts —si us plau per força— els seus pressupostos i els més pessimistes apunten també que hi ha una crisi d’inspiració creativa i que els guions se’n ressenten: en lloc d’històries originals, es recreen fets històrics, més o menys llunyans. En aquest context, trobem un verb nou en català: el verb ficcionar.

043-ficcionarEl verb ficcionar és un verb format per conversió sintàctica a partir del substantiu ficció, que, al seu torn, és la nominalització del verb fingir. En aquest sentit, ficcionar és, doncs, un verb dels que alguns autors anomenen «redundants», per tal com creen una parella sinònima quant al significat amb verbs ja existents, com ocorre amb decepcionar al costat de decebre, tensionar al costat de tensar, provisionar al costat de proveir, reflexar al costat de reflectir, etc. Els parlants creen aquests verbs morfològicament regulars per la pèrdua de motivació derivativa (sincrònica) entre el verb i el substantiu, però, certament, no són verbs que cobreixin cap buit denominatiu en català.

Ara bé, en alguns casos, es produeix una especialització del significat del verb redundant que el legitima i, en alguns casos, han estat ja incorporats en diccionaris generals: fusionar, creat sobre el substantiu fusió apareix en el DIEC2 com ‘fer la fusió (de partits, d’interessos, etc., abans distints, en pugna)’, diferent ja de fondre ‘fer que (un sòlid) passi a l’estat líquid per l’acció de la calor’; visionar, format sobre visió, presenta la definició ‘veure (una projecció cinematogràfica o televisiva) amb finalitats professionals’, diferent de veure ‘percebre la imatge (d’un objecte) que els rajos lluminosos que provenen d’aquest formen al fons de l’ull sobre la retina’. De la mateixa manera, el Termcat inclou ja compostar, format sobre el substantiu compost (del verb compondre) amb el significat adscrit a l’àmbit de gestió ambiental ‘tractar la terra amb compost’.

L’Observatori de Neologia va recollir el verb ficcionar per primer cop l’any 2002 i des de 2008 ha consolidat la seva presència de manera ininterrompuda. Vegem-ne uns quants exemples:

«El monestir proscrit és el llibre que l’escriptora Maria Carme Roca (1955) ha dedicat a ficcionar un episodi real de la història del monestir de Sant Joan, quan el papa Benet VIII va expulsar-ne les monges benedictines acusant-les de comportaments inapropiats.» [El Ripollès, 21/02/2008]

«Per què tenim tanta por de ficcionar certes figures de la nostra història?» [Avui, 01/10/2009]

«El llibre conté «massa material humà per encabir a la història», i això la va portar a ficcionar -ho, utilitzant imatges d’arxiu de múltiples orígens (les imatges de la família són escasses).» [Avui, 27/03/2011]

«[Màrius] Serra agraeix que no quedi cap descendent de la família, la qual cosa li ha deixat les mans lliures per poder ficcionar com li ha plagut la seva història.» [Avui , 15/12/2012]

És clar, doncs, que el verb ficcionar, amb el significat ‘crear una història de ficció a partir de fets reals’ no té les connotacions negatives que s’atorguen, en general, al verb fingir, i també és més concreta que la tercera accepció que recull el DIEC2 de fingir ‘donar existència mental (a una cosa no real)’. És, a més, un significat especialitzat, anàleg al que ja s’ha sancionat en el mateix àmbit a visionar. Potser caldria, doncs, començar a plantejar-ne la inclusió en el diccionari.

Elisenda Bernal
Observatori de Neologia

La terminologia i l’anglès

Sovint la denominació i el seu concepte adquireixen un vincle mental que és difícil de dissociar. Per això, el primer nom que rep un nou concepte és important i, si la traducció en altres llengües comporta canvis formals importants, els especialistes es mostren proclius a usar el manlleu, més que no pas a trobar una forma equivalent en la llengua pròpia.

El fet que l’anglès hagi esdevingut la llengua comuna de comunicació científica internacional contribueix enormement a fer que la major part dels «batejos» siguin en anglès. N’és un cas recent el del terme flash heat, creat per un grup de recerca compost per investigadors catalans de la UB i de la UPC. El terme ha estat concebut en anglès, de tal manera que els mateixos autors, consultats sobre l’equivalent català, admeten que no havien previst encara una denominació catalana, però proposen el terme català flaix de calor.

La preeminència de l’anglès pot arribar a esborrar el rastre d’una forma originària en una altra llengua. És el cas de soft matter, terme que fa referència als sistemes físics fàcilment deformables per tensions o fluctuacions tèrmiques. No tots els especialistes catalans coneixen i usen la forma adaptada matèria tova, recollida a la Gran Enciclopèdia Catalana. I potser pocs saben que la denominació anglesa soft matter, tan universalment usada, és una traduccció del francès matière molle, terme encunyat per la física Madeleine Veyssié durant els anys setanta quan treballava al Laboratori de Física de Sòlids d’Orsay.

Són només dos exemples que ens hem trobat sobre la taula recentment que mostren que els termes científics es creen o es difonen en anglès des de qualsevol punt del món i que, fins i tot quan no s’han creat en anglès, la forma original és sovint ignorada o oblidada.

043-llullL’avantatge de disposar d’una llengua comuna de comunicació científica és obvi; per això, en cada període històric, ha desenvolupat aquest rol una llengua o altra (com ara el grec, el llatí o l’àrab). Però cal anar alerta a no menystenir els efectes que a la llarga pot tenir no fer ciència en la llengua pròpia. Posar al dia una llengua que no ha desenvolupat un llenguatge d’especialitat ric és molt més costós que fer una posada al dia permanent. En aquest punt, el paper dels especialistes és cabdal, ja que són els veritables usuaris i transmissors dels termes del seu camp. Si hi ha la voluntat de fer ciència en la llengua pròpia no queda altre remei que fer, cadascú des de la seva parcel·la, la tasca de Ramon Llull, que hagué de posar al dia la terminologia catalana del seu temps, quan el coneixement especialitzat es transmetia en llatí o en àrab.

Àngels Egea
Serveis Lingüístics de la UB

Els videomarcadors mostren molt més que els punts guanyats

042-videomarcadorQue el neologisme videomarcador no estigui inclòs en els diccionaris de la llengua catalana és comprensible, atès que el seu significat és fàcilment deduïble a partir de la definició dels dos elements que el formen. Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, marcador, per una banda, es defineix com a ‘instrument que, en determinats jocs, serveix per a marcar els punts aconseguits, els jocs guanyats, etc.’ (tercera accepció); i per l’altra, el formant culte video- ‘[…] indica referència a la imatge dels mitjans audiovisuals’.

Si bé és cert que els diccionaris no recullen totes les paraules del lèxic, especialment si tenen un significat composicional fruit de processos de derivació o composició, hi ha bons arguments a favor d’incloure videomarcador amb una entrada pròpia en els diccionaris.

Tant el diccionari normatiu com el Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana ja han donat entrada a altres mots que s’han format de la mateixa manera que videomarcador: videocasset, videoclip, videoclub, videoconferència, videodisc, videòfon, videojoc, videoteca i videotext. Es tracta d’un procés de formació productiu i propi de la llengua catalana i, doncs, aquest seria un primer argument a favor de la inclusió d’aquest mot en els diccionaris.

Un altre argument seria la necessitat de denominar d’una forma funcional aquest tipus d’aparells que l’era digital ha introduït en la vida diària dels parlants. Per a constatar aquesta necessitat denominativa, només cal fer una mirada a les dades recollides per l’Observatori de Neologia: els mitjans de comunicació han fet ús de la paraula videomarcador des de l’any 1999 fins ara d’una manera continuada. Uns quants exemples d’aquesta trajectòria estable en l’ús s’esmenten a continuació:

«Seria inexacte dir que l’Amsterdam Arena va escridassar l’actual tècnic blaugrana; tot al contrari: quan la seva foto va aparèixer als videomarcadors, va rebre una ovació.» [Avui , 08/04/1999]

«No hi haurà instal·lacions temporals, ni grades per als espectadors, ni videomarcadors, i l’accés del públic estarà molt controlat, alhora que per a la transmissió d’imatges tan sols s’utilitzaran set càmeres, la majoria portàtils.» [Avui , 25/11/2003]

«Posteriorment, hi ha hagut un temps per recordar la música de Queen i el desaparegut John Lennon, de qui han aparegut imatges als videomarcadors de l’estadi.» [Ara , 13/08/2012]

L’últim exemple d’ús mostra que videomarcador no és concebut únicament com un aparell que marca els punts aconseguits en un joc, sinó que també té la funció de reproduir imatges en d’altres esdeveniments que tenen lloc a instal·lacions esportives, com ara concerts.

Finalment, s’ha constatat que altres llengües romàniques ja han optat per incorporar la seva versió d’aquest mot en els seus reculls lexicogràfics. El Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española la inclourà en la seva 23a edició: l’entrada ja es pot consultar en la versió en línia. L’italià, d’altra banda, ja té videotabellone, una paraula formada anàlogament i amb el mateix significat que videomarcador, en el Dizionario della lingua italiana de Sabatini-Coletti (versió en línia). Tenint en compte aquest fet i la necessitat denominativa, palesada per l’ús estès i consolidat de la paraula, així com el nombre elevat d’altres paraules creades amb el mateix formant que ja tenen entrada pròpia en els diccionaris, creiem que és el moment de considerar la incorporació d’aquest mot en el lèxic normatiu.

Teija Järvisalo
Observatori de Neologia

La terminologia del teu poble. El cas de rajola

L’estudi de la terminologia, o la incorporació de noves unitats a la llengua, se sol associar sovint amb noves tecnologies, disciplines altament especialitzades o a com ens ho fem davant d’un neologisme que és fill de l’espontaneïtat de l’anglès. Aspectes com la variació sembla que costen d’encaixar en una disciplina que cerca la normalització, la univocitat entre una denominació i un concepte.

Darrerament, aquesta porta que tenia tancada la variació comença a mostrar símptomes de canvi. Dos exemples: la incorporació al TERMCAT de dos assessors, M. Josep Cuenca i Ramon Sistac, per a tractar qüestions de geosinonímia. D’altra banda, fa poc que la SCATERM va organitzar unes jornades ben suggeridores sobre la variació, diguem no tant semàntica com pragmàtica, o de connotació dels termes quan no són innocents i es trien de manera intencionada.

La variació és més evident quan la branca de la qual volem seleccionar la terminologia toca tangencialment o de ple algun ofici o art tradicionals. Ací les unitats lèxiques no ens vénen de l’abstracció, sinó que en la llengua espontània dels usuaris mateix ja hi ha aquelles unitats terminològiques. Des del punt de vista dels professionals que s’hi dediquen, ja tenen feta la part de «postproducció»: no cal fer un seguiment de quin grau d’ús tenen els termes perquè de fet ja s’utilitzen espontàniament. Alguns casos hi ha, això sí, en què l’ús del terme espontani no es correspon amb l’adequat a la normativa, bé perquè és un localisme, perquè és un castellanisme o perquè té alguna incorrecció o canvi fonètic.

042-maoConcretem-ho més i anem al tema central de l’article. Ens situem en l’àmbit temàtic de la construcció, com sabem amb terminologia abundantíssima i ben treballada pel que fa al català. Una obra excel·lent és el Diccionari visual de la construcció. Concretem-ho encara més. Dos elements tan bàsics com són el que en castellà en diuen ladrillo i baldosa [cerámica] tenen en la nostra llengua més variació del que hom podria pensar d’entrada. De fet, la sensació que teníem abans d’escriure aquest article és que a tots els pobles valencians anomenaven rajola/rajol al primer, i taulell al segon. I simplificàvem la realitat pensant que al Principat en deien en general maó/totxo i rajola.

El primer pas, abans d’afirmar la distribució territorial de les variants, ha estat constatar-les amb una enquesta amb els conceptes com a imatges per a no condicionar (http://goo.gl/qRgZOr). Els resultats són sorprenents (http://goo.gl/eC7B6K) i fins i tot hi ha casos com el de Pego (Marina Alta) en què el terme popular és blic (un anglicisme a partir de brick).

Farem en primer lloc gramàtica descriptiva, és a dir, no emetre judicis de si és més o menys normatiu o adequat. Ho compararem amb el que diuen els diccionaris normatius i algun de descriptiu, i al final del procés farem una proposta per a la normalització dels termes, que inclou una voluntat de convergència dialectal.

Anem per feina. El punt de partida d’aquest article, el que ens ha cridat l’atenció des del punt de vista lingüístic, és com, grosso modo, al Principat s’anomena maó/totxo al que els valencians anomenem majoritàriament rajola/rajol. En canvi, al Principat —i ignoràvem que també a molts pobles valencians—, rajola és la ‘Peça de ceràmica… per a fer parets o per a cobrir paviments’ (Diccionari normatiu valencià, AVL, s. v. taulell).

Quin pot ser l’origen d’anomenar rajola dos elements constructius de formes tan diferents i per a utilitats l’una purament constructiva i l’altra de cobriment? Fem un salt enrere per a trobar-ne la resposta. Fins quasi el segle XX, els materials bàsics eren els que hi havia propers al lloc de construcció. Sí que és veritat que antigament es feia ús del maó/rajola, primer sense coure i més avant cuit, cosa que el feia més durador. En el cas dels maons/rajoles, la clau és que, per entendre’ns, no eren gruixuts com els actuals, sinó relativament plans, com avui dia seria una rajola/taulell ceràmics per al paviment.

La clau de la «confusió», o més ben dit, d’anomenar rajola els dos objectes que en castellà diuen ladrillo i baldosa és perquè des de l’origen era una peça universal, que servia «per a fer paviments, parets, pilars, voltes, etc.». Així ho diu la que considerem l’obra de referència en el lèxic de la construcció: Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció, de Miquel Fullana (Editorial Moll).

Comprovem què en diuen els diccionaris. Sembla que confirmen la nostra explicació. Tant el DIEC2 com el de l’Enciclopèdia Catalana, en l’entrada rajola/rajol tenen com a primera definició l’ús com a paviment o per a les parets; i una de les accepcions ho defineix com a ‘Maó prim’. Ara anem al Diccionari normatiu valencià, de l’AVL. Diu el mateix, però des de la perspectiva valenciana: rajola/rajol té com a primera accepció la ‘Peça d’argila secada i cuita per a fer parets…’; i com a accepció secundària ens remet a taulell, en el sentit de ‘Peça de ceràmica, generalment quadrada i amb esmalt vidriat […] per a fer paviments o per a cobrir parets’.

L’origen de rajola (potser per metàtesi de l’àrab aljura) és en definitiva una peça de relativament poc gruix. Tingueu en compte que el terme castellà rajuela va en aquesta línia: «Piedra delgada y sin labrar que se emplea en obras de poca importancia y esmero» (DRAE). I tenim indicis que rayuela, el joc que nosaltres diem sambori, xarranca o xinga, entre d’altres, rep el nom de la pedra plana amb què s’hi juga. El mateix diccionari de la RAE marca l’origen de rajuela en raja, que té com a accepcions ‘Hendidura, abertura o quiebra de algo’, cosa que suggereix la tècnica emprada per a extraure les lloses de la roca natural.

Altres diccionaris ens confirmen la confluència de significats. El Diccionari llatí-català de Columna en l’entrada lăter, lăteris té en català tant maó com rajola. I quan consultem l’etimològic de Coromines, en una remissió a Nebrija (any 1500) ens fa saber que en castellà antic també hi havia la dualitat de «ladrillo de barro cocido: later lateris» i «ladrillado suelo: pauimentum latericium» (http://goo.gl/1wFfvp).

Tria de variants per a l’ús terminològic

Per tant, una vegada hem fet la consulta de les variants dialectals i després d’haver constatat l’origen polisèmic de rajola, volem suggerir quines formes considerem preferents a l’hora de normalitzar aquests termes.

Per a referir-nos a la peça que s’utilitza com a paviment o per a cobrir les parets veiem com a denominació principal rajola. És la més usada, manté el tret original de peça plana, i la trobem tant a Igualada com a Barcelona, Pego, Callosa d’en Sarrià, o Palma. Com a sinònim complementari, taulell. Aquesta forma també està molt estesa en els pobles valencians: Puçol, el Cabanyal, Carcaixent, Vallada, Tavernes de la Valldigna, etc. Caldria establir un debat de si la principal pot ser taulell ceràmic, que és la que utilitzen els fabricants a la zona de Castelló i és tècnicament precisa.

Si parlem de les peces decoratives que veiem en parets, especialment del bany o de la cuina, o simplement decoratives, proposem manisa. En el parlar espontani trobem que en l’enquesta diuen manisa/maniseta a Serra, Tavernes Blanques, Banyeres, Alcoi, Callosa d’en Sarrià, Sant Joan, etc. És un terme que no entra en conflicte amb cap altre, aporta matisos a la llengua i és tradicional, fins al punt que a Alcoi i altres poblacions tenim el verb emmanisar. Ve de la tradició ceràmica de Manises.

Per a l’acció de cobrir amb peces el paviment o les parets, per transparència semàntica i per l’avantatge de derivar una paraula de la mateixa família, proposem enrajolar (format per parasíntesi). És la forma habitual a pobles com Sant Joan, Palma o el Prat de Llobregat. Com a sinònim complementari, per l’ús estès i com a derivat de l’altre sinònim complementari, entaulellar (que segueix la família de taulell). Descartaríem per a la fitxa terminològica xapar. Tot i que és una paraula viva i correcta normativament, no té la precisió que demana un terme, ja que xapa no és equivalent a rajola/taulell, perquè fa referència a una placa prima de metall o altres materials.

El quid de la qüestió és com anomenem la peça per a construir parets, el que en castellà diuen ladrillo. Maó seria una de les formes principals, sens dubte, ja que té la precisió que demana el terme, no entra en conflicte amb cap altra denominació i té un ús estès i consolidat pels diccionaris normatius. Totxo la consideraríem vàlida en un llenguatge estàndard; però no com a genèric, ja que sembla que si filem prim, és un tipus de maó (massís, o de tants centímetres de gruix, etc.). Pel que fa a rajola, en un diccionari terminològic no seria desitjable que fóra denominació principal, ja que entra en conflicte amb la proposta de rajola com a paviment. Una solució possible, i viva als nostres pobles (Alcoi, Sant Joan), és utilitzar el masculí rajol (que molts parlants alternen naturalment, no de manera sistemàtica, amb rajola) com a sinònim complementari de la principal maó.

I finalment, una valoració. Hem pretès fer una aportació limitada, conscients que falten zones de domini lingüístic per a constatar (comarques de Castelló, aprofundir en les Illes, etc.). Ens agradaria que s’obrira un debat al voltant d’aquests termes, i qualsevol aportació serà benvinguda.

Ricard Ferrer Sarió (Servei de Llengües i Cultura, Universitat d’Alacant)
Enric Barba Casanovas (Departament d’Edificació i Urbanisme, Universitat d’Alacant)