En temps de crisi com l’actual, el cinema veu reduïts —si us plau per força— els seus pressupostos i els més pessimistes apunten també que hi ha una crisi d’inspiració creativa i que els guions se’n ressenten: en lloc d’històries originals, es recreen fets històrics, més o menys llunyans. En aquest context, trobem un verb nou en català: el verb ficcionar.
El verb ficcionar és un verb format per conversió sintàctica a partir del substantiu ficció, que, al seu torn, és la nominalització del verb fingir. En aquest sentit, ficcionar és, doncs, un verb dels que alguns autors anomenen «redundants», per tal com creen una parella sinònima quant al significat amb verbs ja existents, com ocorre amb decepcionar al costat de decebre, tensionar al costat de tensar, provisionar al costat de proveir, reflexar al costat de reflectir, etc. Els parlants creen aquests verbs morfològicament regulars per la pèrdua de motivació derivativa (sincrònica) entre el verb i el substantiu, però, certament, no són verbs que cobreixin cap buit denominatiu en català.
Ara bé, en alguns casos, es produeix una especialització del significat del verb redundant que el legitima i, en alguns casos, han estat ja incorporats en diccionaris generals: fusionar, creat sobre el substantiu fusió apareix en el DIEC2 com ‘fer la fusió (de partits, d’interessos, etc., abans distints, en pugna)’, diferent ja de fondre ‘fer que (un sòlid) passi a l’estat líquid per l’acció de la calor’; visionar, format sobre visió, presenta la definició ‘veure (una projecció cinematogràfica o televisiva) amb finalitats professionals’, diferent de veure ‘percebre la imatge (d’un objecte) que els rajos lluminosos que provenen d’aquest formen al fons de l’ull sobre la retina’. De la mateixa manera, el Termcat inclou ja compostar, format sobre el substantiu compost (del verb compondre) amb el significat adscrit a l’àmbit de gestió ambiental ‘tractar la terra amb compost’.
L’Observatori de Neologia va recollir el verb ficcionar per primer cop l’any 2002 i des de 2008 ha consolidat la seva presència de manera ininterrompuda. Vegem-ne uns quants exemples:
«El monestir proscrit és el llibre que l’escriptora Maria Carme Roca (1955) ha dedicat a ficcionar un episodi real de la història del monestir de Sant Joan, quan el papa Benet VIII va expulsar-ne les monges benedictines acusant-les de comportaments inapropiats.» [El Ripollès, 21/02/2008]
«Per què tenim tanta por de ficcionar certes figures de la nostra història?» [Avui, 01/10/2009]
«El llibre conté «massa material humà per encabir a la història», i això la va portar a ficcionar -ho, utilitzant imatges d’arxiu de múltiples orígens (les imatges de la família són escasses).» [Avui, 27/03/2011]
«[Màrius] Serra agraeix que no quedi cap descendent de la família, la qual cosa li ha deixat les mans lliures per poder ficcionar com li ha plagut la seva història.» [Avui , 15/12/2012]
És clar, doncs, que el verb ficcionar, amb el significat ‘crear una història de ficció a partir de fets reals’ no té les connotacions negatives que s’atorguen, en general, al verb fingir, i també és més concreta que la tercera accepció que recull el DIEC2 de fingir ‘donar existència mental (a una cosa no real)’. És, a més, un significat especialitzat, anàleg al que ja s’ha sancionat en el mateix àmbit a visionar. Potser caldria, doncs, començar a plantejar-ne la inclusió en el diccionari.
Elisenda Bernal
Observatori de Neologia