Sovint la denominació i el seu concepte adquireixen un vincle mental que és difícil de dissociar. Per això, el primer nom que rep un nou concepte és important i, si la traducció en altres llengües comporta canvis formals importants, els especialistes es mostren proclius a usar el manlleu, més que no pas a trobar una forma equivalent en la llengua pròpia.
El fet que l’anglès hagi esdevingut la llengua comuna de comunicació científica internacional contribueix enormement a fer que la major part dels «batejos» siguin en anglès. N’és un cas recent el del terme flash heat, creat per un grup de recerca compost per investigadors catalans de la UB i de la UPC. El terme ha estat concebut en anglès, de tal manera que els mateixos autors, consultats sobre l’equivalent català, admeten que no havien previst encara una denominació catalana, però proposen el terme català flaix de calor.
La preeminència de l’anglès pot arribar a esborrar el rastre d’una forma originària en una altra llengua. És el cas de soft matter, terme que fa referència als sistemes físics fàcilment deformables per tensions o fluctuacions tèrmiques. No tots els especialistes catalans coneixen i usen la forma adaptada matèria tova, recollida a la Gran Enciclopèdia Catalana. I potser pocs saben que la denominació anglesa soft matter, tan universalment usada, és una traduccció del francès matière molle, terme encunyat per la física Madeleine Veyssié durant els anys setanta quan treballava al Laboratori de Física de Sòlids d’Orsay.
Són només dos exemples que ens hem trobat sobre la taula recentment que mostren que els termes científics es creen o es difonen en anglès des de qualsevol punt del món i que, fins i tot quan no s’han creat en anglès, la forma original és sovint ignorada o oblidada.
L’avantatge de disposar d’una llengua comuna de comunicació científica és obvi; per això, en cada període històric, ha desenvolupat aquest rol una llengua o altra (com ara el grec, el llatí o l’àrab). Però cal anar alerta a no menystenir els efectes que a la llarga pot tenir no fer ciència en la llengua pròpia. Posar al dia una llengua que no ha desenvolupat un llenguatge d’especialitat ric és molt més costós que fer una posada al dia permanent. En aquest punt, el paper dels especialistes és cabdal, ja que són els veritables usuaris i transmissors dels termes del seu camp. Si hi ha la voluntat de fer ciència en la llengua pròpia no queda altre remei que fer, cadascú des de la seva parcel·la, la tasca de Ramon Llull, que hagué de posar al dia la terminologia catalana del seu temps, quan el coneixement especialitzat es transmetia en llatí o en àrab.
Àngels Egea
Serveis Lingüístics de la UB