La finalitat de la taula rodona que vam organitzar el passat 8 de maig era parlar de les modificacions dels termes en els diccionaris de llengua general, fetes sovint amb intencions polítiques, o d’algun altre tipus, i de les implicacions que això pot tenir.

Així, es partia d’una qüestió lexicogràfica i terminològica que es volia analitzar des d’una perspectiva més aviat ideològica o social —la influència i la pressió exercides per certs grups sobre les denominacions dels termes o sobre els conceptes mateixos—, amb la intenció, d’una banda, de poder donar compte de les implicacions associades a aquestes pressions o manipulacions, que poden ser de caire jurídic, i, de l’altra, de veure de quina manera els termes serveixen no solament per a descriure una realitat, sinó també per a modificar-la.

Amb aquests plantejaments de sortida vam convidar a participar a la taula rodona Margarida Sanjaume, Silvia Senz, Ferran Domínguez i Carolina Santamaria. La taula rodona i el debat posterior van ser moderats per Miquel Strubell, director de la Càtedra de Multilingüisme de la UOC.

Margarida Sanjaume, cap dels Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya, va aportar informació de primera mà sobre la influència que grups polítics o de pressió exerceixen perquè es facin servir certes denominacions terminològiques en els textos legals que regulen determinats àmbits. Casos tan diversos com violència a la llar, violència de gènere o violència masclista; persones amb discapacitat i persones amb diversitat funcional; homofòbia i lesbofòbia; família homoparental, monoparental i monomarental; eufemismes com flexibilització del mercat laboral o pla de viabilitat, etc.; alguns com a termes ben formats i altres com a invencions lingüísticament desafortunades, tenen darrere seu moviments de pressió o d’intent d’influència perquè es facin servir en els textos legals amb una denominació i no amb una altra, o perquè hi apareguin definits d’una manera i no d’una altra, amb l’objectiu de fer visibles alguns col·lectius, però també d’amagar certes realitats, com en el cas dels termes eufemístics. Aquesta pressió a vegades prové directament de grups de ciutadans, i a vegades arriba mediatitzada pels polítics que participen en la redacció del text, abans o després que entri al Parlament i es converteixi en llei. Margarida Sanjaume va concloure que, en aquest context, els assessors lingüístics garanteixen que la terminologia dels textos aprovats sigui coherent i unívoca, i que el text sigui precís i funcional, de manera que s’asseguri el compliment del principi de seguretat jurídica, però també és evident que la tria dels termes vehicula ideologies i punts de vista, la qual cosa posa en dubte el teòric principi de neutralitat dels textos legislatius, en concret, i probablement de tots els textos d’especialitat en general.

Silvia Senz, editora, hispanista i especialista en planificació lingüística i normativitat, és autora d’estudis sobre les definicions del diccionari de la Real Academia Española (RAE) modificades amb intencionalitat política. Va presentar a la taula rodona alguns aspectes de la feina que porta a terme d’estudi, seguiment i crítica de l’acció política i ideològica de la RAE, exercida per aquesta institució especialment mitjançant la producció lexicogràfica i normativa. Silvia Senz no dubta a qualificar la ideologia de la RAE de «classista, sexista, homòfoba, racista, conservadora, xovinista i nacional-catòlica» i observa que el model de normativització lingüística que propugna aquesta institució és genealogista, unitarista, monocèntric, metropolità i jeràrquic. En la seva intervenció va explicar que el conjunt de modificacions, addicions i supressions d’entrades que la RAE ha anat introduint en el seu diccionari en les diverses edicions no és gens innocent, i amb l’estudi d’entrades com ideologia, referèndum,consulta, ciudadano, soberanía, estado o democracia, entre altres, es pot arribar a la conclusió que molts articles del diccionari vehiculen una ideologia que reflecteix la de la institució que les aprova, que, en aquest cas, té les característiques apuntades més amunt, i que això és especialment evident en termes que tenen a veure amb el procés català, segons els exemples aportats. A més, això pot tenir unes implicacions jurídiques evidents, si pensem que els òrgans jurídics i polítics de l’Estat atorguen un paper consultiu oficial a aquesta institució i les seves obres.

Ferran Domínguez, lletrat dels Serveis Jurídics del Parlament de Catalunya i professor associat de dret constitucional a la UAB, va aportar al debat la seva visió com a jurista. Va partir de la importància que té la paraula per als juristes i del fet, sabut i estudiat, que el llenguatge jurídic «canvia i fa mutar el significat de les paraules emprades en el dret». En aquest sentit, va parlar del fet d’atorgar-se la propietat de les paraules, amb una referència a Humpy Dumpy quan li diu a Alícia que ell dóna a les paraules el significat que li convé, segons el cas, perquè el que importa de veritat és «qui és l’amo de les paraules». A partir d’aquí, va parlar de termes comdrets, nació (i nacionalitat ) i regió, que, respectivament, li van servir per il·lustrar situacions freqüents en el dret —que són, de fet, situacions pròpies de la terminologia— com l’ampliació o desplaçament del sentit d’un terme cap a significats impropis o dubtosos, els problemes en la fixació conceptual d’alguns termes i la utilització de certes denominacions connotades negativament en alguns ordenaments jurídics.

Carolina Santamaria, cap de les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC, va parlar de les peticions que el diccionari normatiu rep de diferents grups o persones perquè s’hi facin modificacions, i a les quals han de donar resposta, en nom de la Comissió de Lexicografia i com a autoritat normativa. Es va centrar en les que afecten termes d’especialitat o entrades de paraules que estan a mig camí entre l’especialitat i el lèxic comú. Aquestes sol·licituds poden tenir raons de tipus comercial (cava i xampany); poden provenir d’alguna institució (com les definicions dels articles asturià o aragonès), o de grups empresarials, de col·lectius o d’associacions (agent d’assegurances,autisme, etc.); o poden respondre a motivacions ideològiques (moro, entrada en què es demanava que s’introduís una accepció nova que donés compte d’un sentit —o més aviat un ús— pejoratiu, de manera que aquest ús pogués tenir conseqüències penals per a qui el fes servir), entre altres casos.

Entre les aportacions dels convidats i el debat generat a partir de les intervencions d’alguns assistents, es va poder concloure que, efectivament, hi ha una utilització dels termes que va més enllà de la que correspon estrictament als especialistes de la matèria, especialment en els camps de coneixement menys tècnics i més socials o generals, que sembla que són més permeables a la ideologia. Són camps en què les associacions, els grups de ciutadans, o els polítics, sobretot com a legisladors, fan pressió i intenten influir, de vegades per fixar una denominació i de vegades per modificar la part conceptual del terme. Generalment, es fa per poder fer més visibles alguns col·lectius, però també per a amagar certes realitats o mesures poc rendibles políticament, o bé, simplement per a apuntar-se a una moda. De fet, durant la taula rodona es va fer evident el que la terminologia moderna ja postula des de fa un temps, i que contradiu la visió de la terminologia més clàssica: que els termes i els textos que els vehiculen (els textos d’especialitat o tècnics) no són neutres ni objectius, i que també transmeten ideologia. Això és especialment visible en les definicions d’alguns termes en els diccionaris. D’una banda, com es va poder veure, reben peticions de persones o col·lectius amb relació a alguns termes; i, de l’altra, poden ser ells mateixos, i les institucions que hi ha darrere, els motors de la modificacions fetes en les entrades i les accepcions, les quals transmeten de manera més o menys evident, d’una manera més o menys implícita, un discurs ideològic determinat i una manera de voler influir en la realitat. És evident que aquest ús de la terminologia —el que nosaltres hem anomenat grosso modo «instrumentalització de la terminologia»— es pot exercir amb la més bona intenció; però també és cert que, justament, moltes vegades no és ni innocent ni innòcua, de manera que pot tenir conseqüències polítiques i jurídiques, i, potser també, judicials.

Agustí Espallargas
Vocal de Comunicació