L’estudi de la terminologia, o la incorporació de noves unitats a la llengua, se sol associar sovint amb noves tecnologies, disciplines altament especialitzades o a com ens ho fem davant d’un neologisme que és fill de l’espontaneïtat de l’anglès. Aspectes com la variació sembla que costen d’encaixar en una disciplina que cerca la normalització, la univocitat entre una denominació i un concepte.

Darrerament, aquesta porta que tenia tancada la variació comença a mostrar símptomes de canvi. Dos exemples: la incorporació al TERMCAT de dos assessors, M. Josep Cuenca i Ramon Sistac, per a tractar qüestions de geosinonímia. D’altra banda, fa poc que la SCATERM va organitzar unes jornades ben suggeridores sobre la variació, diguem no tant semàntica com pragmàtica, o de connotació dels termes quan no són innocents i es trien de manera intencionada.

La variació és més evident quan la branca de la qual volem seleccionar la terminologia toca tangencialment o de ple algun ofici o art tradicionals. Ací les unitats lèxiques no ens vénen de l’abstracció, sinó que en la llengua espontània dels usuaris mateix ja hi ha aquelles unitats terminològiques. Des del punt de vista dels professionals que s’hi dediquen, ja tenen feta la part de «postproducció»: no cal fer un seguiment de quin grau d’ús tenen els termes perquè de fet ja s’utilitzen espontàniament. Alguns casos hi ha, això sí, en què l’ús del terme espontani no es correspon amb l’adequat a la normativa, bé perquè és un localisme, perquè és un castellanisme o perquè té alguna incorrecció o canvi fonètic.

042-maoConcretem-ho més i anem al tema central de l’article. Ens situem en l’àmbit temàtic de la construcció, com sabem amb terminologia abundantíssima i ben treballada pel que fa al català. Una obra excel·lent és el Diccionari visual de la construcció. Concretem-ho encara més. Dos elements tan bàsics com són el que en castellà en diuen ladrillo i baldosa [cerámica] tenen en la nostra llengua més variació del que hom podria pensar d’entrada. De fet, la sensació que teníem abans d’escriure aquest article és que a tots els pobles valencians anomenaven rajola/rajol al primer, i taulell al segon. I simplificàvem la realitat pensant que al Principat en deien en general maó/totxo i rajola.

El primer pas, abans d’afirmar la distribució territorial de les variants, ha estat constatar-les amb una enquesta amb els conceptes com a imatges per a no condicionar (http://goo.gl/qRgZOr). Els resultats són sorprenents (http://goo.gl/eC7B6K) i fins i tot hi ha casos com el de Pego (Marina Alta) en què el terme popular és blic (un anglicisme a partir de brick).

Farem en primer lloc gramàtica descriptiva, és a dir, no emetre judicis de si és més o menys normatiu o adequat. Ho compararem amb el que diuen els diccionaris normatius i algun de descriptiu, i al final del procés farem una proposta per a la normalització dels termes, que inclou una voluntat de convergència dialectal.

Anem per feina. El punt de partida d’aquest article, el que ens ha cridat l’atenció des del punt de vista lingüístic, és com, grosso modo, al Principat s’anomena maó/totxo al que els valencians anomenem majoritàriament rajola/rajol. En canvi, al Principat —i ignoràvem que també a molts pobles valencians—, rajola és la ‘Peça de ceràmica… per a fer parets o per a cobrir paviments’ (Diccionari normatiu valencià, AVL, s. v. taulell).

Quin pot ser l’origen d’anomenar rajola dos elements constructius de formes tan diferents i per a utilitats l’una purament constructiva i l’altra de cobriment? Fem un salt enrere per a trobar-ne la resposta. Fins quasi el segle XX, els materials bàsics eren els que hi havia propers al lloc de construcció. Sí que és veritat que antigament es feia ús del maó/rajola, primer sense coure i més avant cuit, cosa que el feia més durador. En el cas dels maons/rajoles, la clau és que, per entendre’ns, no eren gruixuts com els actuals, sinó relativament plans, com avui dia seria una rajola/taulell ceràmics per al paviment.

La clau de la «confusió», o més ben dit, d’anomenar rajola els dos objectes que en castellà diuen ladrillo i baldosa és perquè des de l’origen era una peça universal, que servia «per a fer paviments, parets, pilars, voltes, etc.». Així ho diu la que considerem l’obra de referència en el lèxic de la construcció: Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció, de Miquel Fullana (Editorial Moll).

Comprovem què en diuen els diccionaris. Sembla que confirmen la nostra explicació. Tant el DIEC2 com el de l’Enciclopèdia Catalana, en l’entrada rajola/rajol tenen com a primera definició l’ús com a paviment o per a les parets; i una de les accepcions ho defineix com a ‘Maó prim’. Ara anem al Diccionari normatiu valencià, de l’AVL. Diu el mateix, però des de la perspectiva valenciana: rajola/rajol té com a primera accepció la ‘Peça d’argila secada i cuita per a fer parets…’; i com a accepció secundària ens remet a taulell, en el sentit de ‘Peça de ceràmica, generalment quadrada i amb esmalt vidriat […] per a fer paviments o per a cobrir parets’.

L’origen de rajola (potser per metàtesi de l’àrab aljura) és en definitiva una peça de relativament poc gruix. Tingueu en compte que el terme castellà rajuela va en aquesta línia: «Piedra delgada y sin labrar que se emplea en obras de poca importancia y esmero» (DRAE). I tenim indicis que rayuela, el joc que nosaltres diem sambori, xarranca o xinga, entre d’altres, rep el nom de la pedra plana amb què s’hi juga. El mateix diccionari de la RAE marca l’origen de rajuela en raja, que té com a accepcions ‘Hendidura, abertura o quiebra de algo’, cosa que suggereix la tècnica emprada per a extraure les lloses de la roca natural.

Altres diccionaris ens confirmen la confluència de significats. El Diccionari llatí-català de Columna en l’entrada lăter, lăteris té en català tant maó com rajola. I quan consultem l’etimològic de Coromines, en una remissió a Nebrija (any 1500) ens fa saber que en castellà antic també hi havia la dualitat de «ladrillo de barro cocido: later lateris» i «ladrillado suelo: pauimentum latericium» (http://goo.gl/1wFfvp).

Tria de variants per a l’ús terminològic

Per tant, una vegada hem fet la consulta de les variants dialectals i després d’haver constatat l’origen polisèmic de rajola, volem suggerir quines formes considerem preferents a l’hora de normalitzar aquests termes.

Per a referir-nos a la peça que s’utilitza com a paviment o per a cobrir les parets veiem com a denominació principal rajola. És la més usada, manté el tret original de peça plana, i la trobem tant a Igualada com a Barcelona, Pego, Callosa d’en Sarrià, o Palma. Com a sinònim complementari, taulell. Aquesta forma també està molt estesa en els pobles valencians: Puçol, el Cabanyal, Carcaixent, Vallada, Tavernes de la Valldigna, etc. Caldria establir un debat de si la principal pot ser taulell ceràmic, que és la que utilitzen els fabricants a la zona de Castelló i és tècnicament precisa.

Si parlem de les peces decoratives que veiem en parets, especialment del bany o de la cuina, o simplement decoratives, proposem manisa. En el parlar espontani trobem que en l’enquesta diuen manisa/maniseta a Serra, Tavernes Blanques, Banyeres, Alcoi, Callosa d’en Sarrià, Sant Joan, etc. És un terme que no entra en conflicte amb cap altre, aporta matisos a la llengua i és tradicional, fins al punt que a Alcoi i altres poblacions tenim el verb emmanisar. Ve de la tradició ceràmica de Manises.

Per a l’acció de cobrir amb peces el paviment o les parets, per transparència semàntica i per l’avantatge de derivar una paraula de la mateixa família, proposem enrajolar (format per parasíntesi). És la forma habitual a pobles com Sant Joan, Palma o el Prat de Llobregat. Com a sinònim complementari, per l’ús estès i com a derivat de l’altre sinònim complementari, entaulellar (que segueix la família de taulell). Descartaríem per a la fitxa terminològica xapar. Tot i que és una paraula viva i correcta normativament, no té la precisió que demana un terme, ja que xapa no és equivalent a rajola/taulell, perquè fa referència a una placa prima de metall o altres materials.

El quid de la qüestió és com anomenem la peça per a construir parets, el que en castellà diuen ladrillo. Maó seria una de les formes principals, sens dubte, ja que té la precisió que demana el terme, no entra en conflicte amb cap altra denominació i té un ús estès i consolidat pels diccionaris normatius. Totxo la consideraríem vàlida en un llenguatge estàndard; però no com a genèric, ja que sembla que si filem prim, és un tipus de maó (massís, o de tants centímetres de gruix, etc.). Pel que fa a rajola, en un diccionari terminològic no seria desitjable que fóra denominació principal, ja que entra en conflicte amb la proposta de rajola com a paviment. Una solució possible, i viva als nostres pobles (Alcoi, Sant Joan), és utilitzar el masculí rajol (que molts parlants alternen naturalment, no de manera sistemàtica, amb rajola) com a sinònim complementari de la principal maó.

I finalment, una valoració. Hem pretès fer una aportació limitada, conscients que falten zones de domini lingüístic per a constatar (comarques de Castelló, aprofundir en les Illes, etc.). Ens agradaria que s’obrira un debat al voltant d’aquests termes, i qualsevol aportació serà benvinguda.

Ricard Ferrer Sarió (Servei de Llengües i Cultura, Universitat d’Alacant)
Enric Barba Casanovas (Departament d’Edificació i Urbanisme, Universitat d’Alacant)